ESCENES
BELÉN GINART

I al teatre, on són les dones?

Dramaturgues i directores són minoria a la cartellera. En parlem en una setmana de grans excepcions, en què s’estrenen ‘Blasted’, de Sarah Kane, i ‘Les noies de Mossbank Road’, d’Amelia Bullmore, dirigides per Alicia Gorina i Sílvia Munt, respectivament

I al teatre, on són les dones? / FELIPE MENA Zoom

“El públic teatral és majoritàriament femení. El poder al teatre és majoritàriament masculí”. Fa uns dies, el dramaturg i director escènic Jordi Casanovas resumia amb un tuit un desequilibri profund en el món de les arts escèniques. Una desproporció ancestral que costa molt de corregir però que, com a mínim, ha aconseguit situar-se en el centre del debat, amb la revolada provocada pel clam/iniciativa #OnSónlesDones. En parlem en una setmana de grans excepcions. S’hi estrenen dos dels espectacles més atractius de la temporada, tots dos escrits i dirigits per dones: Blasted, de Sarah Kane, amb direcció d’Alicia Gorina, aixecarà el teló al Temporada Alta i es veurà després al Teatre Nacional de Catalunya; i a La Villarroel, Sílvia Munt dirigeix Les noies de Mossbank Road, d’Amelia Bullmore.

Sílvia Munt i Alicia Gorina tenen en comú sentir-se privilegiades en un context advers. Totes dues consideren que el fet de ser dones no ha suposat un obstacle en les seves carreres. Però saben que formen part d’un percentatge molt petit, que en cap cas es correspon amb la realitat social. Les dones suposen el 51% de la població, han penetrat en tots els àmbits i sovint són majoria en molts sectors, però es troben la porta tancada als llocs de decisió. O prefereixen no assumir-los, sovint per un excés de responsabilitat i dificultats de conciliació.

Des del col·lectiu de dones feministes Dona’m Escena, que analitza la cartellera catalana des d’una perspectiva de gènere, es miren amb lupa les programacions i hi posen dades objectives. Espigolant algunes de les seves estadístiques es pot veure que la presència de dones directores al Lliure durant aquesta temporada serà del 6%, 13 punts per sota del TNC (en autoria les xifres són del 18% i el 25%, respectivament); al Temporada Alta hi haurà un 15% d’espectacles dirigits per dones (un 6% amb codirecció masculina), i s’hi presentaran un 15% d’espectacles escrits només per dones (més un 29% d’autoria mixta). Al Romea i el Condal no hi haurà cap muntatge escrit o dirigit per una dona, i a La Villarroel seran una quarta part del total.

Un dels arguments esgrimits quan es parla d’aquests desequilibris és la falta de bones propostes fetes per dones. “Abans que res vull deixar clar que el que m’interessa és la qualitat, l’excel·lència”, es desmarca Munt de qualsevol exigència de quota. Però al mateix temps alerta sobre un fet que comprova sistemàticament: quan les dones tenen ocasió de mostrar la seva feina, els arriba el reconeixement. El problema és poder arribar a fer-ho, com planteja també la directora escènica Carme Portaceli, que fa gairebé dos anys va escriure el manifest fundacional de la Plataforma per la Igualtat en les Arts Escèniques. “Imagina que un noi i una noia comencen en una sala petita, i tots dos ho fan molt bé i demostren molt talent. Al cap d’uns anys, probablement el noi haurà tingut la possibilitat d’accedir a un gran teatre però la noia continuarà a la sala petita”, diu. I argumenta: “¿Com vols que hi hagi presència de dones, si els que prenen les decisions són els homes?” Ella ho té clar: si hi ha voluntat no és tan difícil trobar la qualitat també en els treballs de les dones. Portaceli és l’actual directora del Teatro Español de Madrid, on ha dissenyat una programació amb gran presència femenina (13 directores i 9 directors, 8 dramaturgues i 11 dramaturgs).

Si la majoria dels espectacles que ens arriben estan escrits o dirigits per homes, inevitablement el punt de vista i l’imaginari que projecten és masculí. I aquest empobriment de la mirada és un dels grans danys col·laterals de la poca presència de la dona a l’escena. Calen actituds molt fermes per combatre-la. “Mai he deixat que em diguessin que no pel fet de ser una dona”, diu Alicia Gorina, que es felicita de dues constatacions: “Aquesta desproporció homes-dones s’està debatent molt, en molts àmbits, i això és molt bo. I cada vegada hi ha més homes sensibilitzats”. En tot cas, és realista en relació amb la igualtat: “Ens costarà molts anys. Però no podem deixar d’intentar-ho”.