ESCENES
BELÉN GINART

Venjança contra la guerra de sexes

El Poliorama estrena la versió catalana de ‘La tendresa’, escrita i dirigida per Alfredo Sanzol. Inspirada en les comèdies de Shakespeare, parla de la impossibilitat de blindar-se contra el mal d’amor

Venjança contra la guerra de sexes Zoom

“Mai he tingut cap problema amb ningú per causa del gènere. I en canvi sí que n’he tingut amb algunes persones per la seva ideologia o per la seva idea sobre la justícia”. El dramaturg i director Alfredo Sanzol creu que la idea de la guerra de sexes és una construcció cultural. Un invent que ens ha fet molt mal, i per això se’n va voler venjar. I ho va fer amb les eines que li són pròpies, l’escriptura dramàtica i la posada en escena. Així va néixer La ternura, una comèdia inspirada en Shakespeare i guardonada el 2017 amb el Premio Nacional de literatura dramàtica i el premi Valle-Inclán. Dos anys després d’estrenar-la en castellà, Sanzol dirigeix ara la versió catalana de l’obra, que es presenta a partir de demà al Teatre Poliorama de Barcelona.

“Volia explicar una història en què els homes i les dones senten la necessitat de ser complementaris. Perquè la realitat és així. La bellesa de la humanitat és justament que som complementaris. Volia venjar-me dels que s’inventen i construeixen la lluita de gèneres”, opina. La història de La tendresa ens parla d’una reina amb poders màgics que s’escapa del seu país a bord de l’Armada Invencible per protegir les seves filles i intentar que no tinguin mai contacte amb cap home. Per al seu exili trien una illa que creuen deserta. Però en realitat s’hi ha refugiat un llenyataire amb els seus dos fills, a qui vol preservar dels mals que els puguin causar les dones. “I així apareix un altre tema de l’obra, que és com tots els pares volen protegir els fills del dolor que els pugui causar l’amor, però això és impossible perquè el dolor forma part de la vida, i qui vulgui estimar ha d’estar disposat a patir”.

El projecte de creació de l’obra va portar Sanzol a un llarg viatge en companyia de Shakespeare. Es va passar mesos llegint totes les seves comèdies per imbuir-se del seu llenguatge, de l’estil, de la manera d’escriure i també de la visió del món que destil·len els seus textos. Inspirat en el mestre, va trobar la manera de fer una obra que li permetia “combinar dues coses moltes vegades no compatibles, com són la diversió, el joc, i la profunditat temàtica, el plantejament filosòfic de les grans preguntes”. La tendresa es va amarar d’elements shakesperians tan característics com l’ambigüitat, la confusió, la sorpresa i la idea del doble.

“En Shakespeare el més important és l’ús que fa de la llengua. Contínuament fa comparacions i metàfores, les seves obres estan plenes d’imatges. Intenta que la paraula sigui sempre espectacular, res no es pot dir de qualsevol manera. És com una construcció arquitectònica”. A la recerca d’aquesta riquesa formal, Sanzol va invertir molts mesos a tenir llesta la versió en castellà de l’obra. Per això era especialment important que la traducció catalana tingués la mateixa cura amb el llenguatge. Se n’ha ocupat Joan Lluís Bozzo, responsable de Dagoll Dagom, i Sanzol està molt satisfet del resultat. La implicació de Bozzo en l’espectacle va molt més enllà. La tendresa s’estrena en català en coproducció entre Dagoll Dagom i T de Teatre. I és que els productors de les dues companyies van coincidir en una funció de l’obra a Madrid, i d’allà va sorgir la idea d’aliar-se per portar-la a Barcelona.

Sanzol afirma que, qüestions idiomàtiques a banda, els dos muntatges són diferents perquè els intèrprets també ho són, i ell treballa sempre a partir de la personalitat i els matisos de cada actor. En la versió catalana el repartiment està compost per Elisabet Casanovas, Laura Aubert, Marta Pérez, Jordi Rico, Javier Beltrán i Ferran Vilajosana.