ESCENES
BELÉN GINART

T’agrada la música? Ves al teatre

La banda sonora dels muntatges escènics és més important del que sembla. Col·laboracions com la d’Arnau Vallvé i Pau Carrió a ‘L’hostalera’ o ‘Nit de Reis’ enriqueixen les obres amb miniconcerts

T’agrada la música? Ves al teatre / BITO CELS Zoom

Bateria, guitarra, violí, piano, veu. El repertori de fonts sonores sembla més propi d’una banda de música que d’una companyia teatral. Però totes elles formen part de L’hostalera, l’obra de Carlo Goldoni dirigida per Pau Carrió que torna aquests dies a la Biblioteca de Catalunya, després de l’èxit aconseguit la temporada passada. Rere aquest disseny de peces al tauler escènic hi ha Arnau Vallvé. El bateria dels Manel és un vell amic de Carrió i s’ha convertit en estret col·laborador seu. Amb ell ha treballat també a Nit de Reis (o el que vulguis), el muntatge que va obrir la temporada al Lliure de Gràcia. Tot i les diferències en l’ús de la música en els dos espectacles, cadascun inclou un miniconcert, una pista sonora que actua com una drecera per invocar les emocions de l’espectador.

Tots els intèrprets de L’hostalera sumen el talent actoral a la capacitat de tocar com a mínim un instrument. El planter d’intèrprets amb aquest potencial és cada cop més ampli en el teatre català. I el cas és que Carrió ha hagut de substituir part del repartiment per altres compromisos diversos dels titulars. Això ha afegit feina als preparatius de la reposició, i més si es té en compte que Arnau Vallvé havia de marxar a les Filipines abans de l’estrena per tancar la gira dels Manel. “Gran part de la música que sona a L’hostalera no s’acaba de poder considerar ben bé com a banda sonora de l’obra, ja que és interpretada en un moment de pausa. Això permet que es creï un parèntesi curiós, la gent no s’ho espera gaire i és com un moment musical de regal que crec que genera un ambient festiu i simpàtic amb els actors. A mi m’ha costat una mica dirigir-los perquè no ho havia fet mai, però sobretot els que han hagut de treballar de valent són els actors i actrius”, diu Vallvé.

També als orígens del teatre la música servia per entretenir esperes. Però com explica Vallvé, la seva funció és múltiple. “La música en escena es pot utilitzar per al que es vulgui. Tant pot ser per il·lustrar o ajudar a intensificar les emocions que una escena transmet, com per simular que està sonant la ràdio dins de l’acció, com per imitar el so d’un telèfon... Evidentment també es pot cantar una cançó amb lletra enmig d’una obra de teatre, o milions de formes diferents... No hi ha una manera millor que les altres d’utilitzar la música en escena, només hi ha coses que funcionen millor que altres en cada moment i en cada espectacle”.

Pel que fa a Carrió, l’ambientació sonora comença a aparèixer al seu cap quan l’espectacle està encara en una fase molt embrionària. No és gens estrany si es té en compte que va estudiar música i en els seus inicis teatrals, quan feia d’ajudant de direcció d’Àlex Rigola, havia dissenyat l’espai sonor d’alguns espectacles i també havia compost algunes peces per a l’escena. “La música forma part de la meva vida”, diu. En realitat, forma part de la vida de tothom i és lògic que un art tan lligat a la vida com el teatre la inclogui entre els seus ingredients. “Perquè és que a més la música té la capacitat de generar emocions d’una manera molt directa. En cinc segons transmets coses que amb paraules trigaries molt a dir”, lloa Carrió.

Tant aquí com a Nit de Reis, la manera de treballar amb Vallvé ha sigut compartir llistes de Spotify fins a afinar l’univers sonor desitjat, bàsicament composicions pròpies en el cas de l’obra de Shakespeare, i arranjaments de cançons italianes en la de Goldoni, però amb un treball molt personal. “Perquè una cosa és la partitura i l’altra com la fem sonar, quina textura hi donem”, explica Carrió. El perill, tant en el seu cas com en el de Vallvé, és extrapolar l’experiència i coneixements musicals quan van al teatre com a espectadors. “Inevitablement em fixo i analitzo molt la música i l’espai sonor, a vegades massa. Deformació professional, que en diuen...”, admet el músic.