ESCENES
JORDI GARRIGÓS

‘Stand-up comedy’ en català

L’aparició d’El Soterrani és el germen d’una nova escena de comèdia que s’expressa en català. Els seus components s’han conegut a Twitter i, principalment, són guionistes i periodistes dedicats a l’humor que volen fer els espectacles en la seva llengua materna

‘Stand-up comedy’ en català / MANOLO GARCIA Zoom

És possible que el Casa Gracia, als Jardinets del barri barceloní, fos l’últim lloc de la capital on esperaries veure un senyor amb pintes d’oficinista explicant acudits sobre cocaïna, o a una locutora de ràdio descrivint -mentre et pixes de riure- els problemes que troba a la feina quan li ve la regla. Sembla més un espai on pararies a fer un gintònic i on intentaries impressionar una primera cita comentant, per exemple, que per la barra del seu soterrani s’hi ha passejat Mariah Carey, imatge d’aquest antic banc ara reconvertit en hostal. Però el que està passant a la planta baixa és quasi tan excitant com veure la diva nord-americana cantant All I want for Christmas is you un 24 de desembre al Bellagio de Las Vegas. S’està creant una escena, la de la stand-up comedy en català, un fenomen que promet sortir de les catacumbes ben aviat. I és que en la seva estrena van esgotar les entrades amb tanta rapidesa que van haver de repetir l’espectacle un parell de setmanes després.

Una stand-up comedy (traduït, comèdia dempeus ) és l’anglicisme del què coneixem com un monòleg: l’espectacle en el qual un còmic desenvolupa un tema enllaçant acudits i altres tècniques pròpies del gènere. Tot i la llarga tradició britànica i nord-americana, indrets en què figures com Ricky Gervais, Trevor Noah, Dave Chappelle, Kristen Wiig o Sarah Silverman són autèntiques estrelles milionàries, a Catalunya -on l’accés als espectacles anglosaxons és tan senzill com entrar a Youtube o Netflix- els referents històrics són els monòlegs d’Andreu Buenafuente i El club de la comedia. Aquest nou grup de comediants es desmarca, sobretot, del programa de La Sexta: “Bevem d’un humor més surrealista, negre i autobiogràfic, ens allunyem del costumisme de clixé que practiquen allà”, explica Magí Garcia (aka Modgi), guionista d’ El Jueves i un dels impulsors d’El Soterrani, el col·lectiu que han format per organitzar els seus espectacles.

L’acompanyen en l’aventura Maria Rovira, Manel Vidal i Josep Català, amb Joan Ferrús, Joel Díaz, Ana Polo i Tomàs Fuentes com a còmics participants. Pràcticament tots comparteixen dues característiques: es dediquen, d’una manera o altra, a la comèdia i es van conèixer interactuant en xarxes socials. “Sense Twitter no s’entén res de tot això, és la mare dels ous que ha permès donar a conèixer gent molt talentosa fora dels mitjans convencionals”, diu Díaz, que, com Vidal, és membre de La Sotana, el podcast indie de futbol que ha capgirat el periodisme esportiu.

Sense ser un país tradicionalment prolífic en el camp dels monòlegs, a Catalunya hi ha una generació de comediants que ha crescut -com recorda Joel Díaz- “veient gent molt bona, com l’Eugenio o Pepe Rubianes”; còmics, però, allunyats de l’ stand-up. La primera a fixar-se en el format nord-americà va ser la productora El Terrat, que “va agafar la tradició del late show i la va portar cap aquí”, explica Maria Rovira, redactora al programa Estat de Gràcia de Catalunya Ràdio. Tot i que la falta de costum ja era una barrera prou significativa, la llengua és el que ha sigut diferencial -recorda Josep Català-, ja que s’han trobat amb una total manca de referents: “Tenim gent molt bona fent humor que mai han vist monòlegs en català. L’aparició d’El Soterrani respon a l’intent de crear aquesta escena”, aclareix.

Que no s’hagi fet stand-up comedy en la nostra llengua no vol dir que a Catalunya no existeixi un petit circuit, sobretot en anglès i dirigit a un públic molt més acostumat al gènere. De fet, va ser gràcies a Hannah Becker i Lucy Marti, dues monologuistes que omplien el pis inferior del Casa Gracia, que la direcció va decidir apostar pel català. També hi ha el bar Mediterráneo, al carrer Balmes, amb micros oberts perquè la gent pugi fer els seus espectacles, majoritàriament en castellà. El format segueix unes pautes similars: un presentador dona pas, un per un, als còmics, que tenen entre 10 i 15 minuts per convèncer el públic amb els seus acudits.

L'equip d'El Soterrani Zoom

L'equip d'El Soterrani / Manolo García

Si bé alguns dels humoristes catalans més brillants -mentre parlem, surten noms com els de Miguel Noguera, Carlo Padial i Roger Peláez- s’han dedicat més a l’audiovisual o a un tipus de stand-up menys tradicional, a Madrid hi ha una escena més consolidada pel que fa al monòleg. No és difícil trobar-te amb espectacles de còmics molt populars als clubs locals: “Allà et pots creuar amb gent molt potent, el Raúl Cimas, el David Broncano o l’Ignatius Farray... tots són allà”, explica Manel Vidal.

Això no vol dir, necessàriament, que aquí no es faci humor tan negre com el que podries escoltar en un espectacle de Louis C.K. El Soterrani n’és l’exemple. La qüestió és que la televisió pública, l’única que utilitza íntegrament el català en la seva programació, ha potenciat un tipus de comèdia diferent. “Catalunya està preparada per a aquests acudits, però TV3 no. Res del que fem aquí sortiria mai en prime time, però si acabés a Youtube, agradaria molt”, pensa Vidal, que considera que hi ha “un fre enorme” en els mitjans de comunicació de masses. Joel Díaz opina que hem involucionat: “Avui TV3 no s’atreviria a fer una cosa tan bèstia com Persones humanes ”. Maria Rovira és del mateix parer: “El nostre xou podria emetre’s a la tele, però no en faríem un altre de l’escàndol que hi hauria”. “Potser algú haurà de ser el primer a fer-ho, però has de tenir ganes de suïcidar-te laboralment”, remata Modgi.

Tan bèsties són els acudits d’aquest espectacle? Vist el primer, les bromes no s’allunyen del que pots veure a qualsevol altra stand-up comedy amb influència anglosaxona. El debat potser variarà en funció de com d’acostumat hi estigui el receptor: si està familiaritzat amb xous com el de Malena Pichot o Tom Segura, riurà de valent; però si, en canvi, és un fidel teleespectador de Polònia, potser li sobtarà, d’entrada, sentir segons quins acudits. “Els límits et preocupen si hi tens alguna cosa a perdre, i en el meu cas és zero. Per a mi, el límit el poso jo, en el que em fa gràcia”, diu Díaz. En qualsevol cas, ja no és tant què es diu sinó com es diu: “Com més fort sigui el que has preparat, més hàbil has de ser presentant-ho”, pensa Modgi. Hi entra, també, el que et marca “la teva pròpia consciència”, afegeix Català. Un altre punt important és la coneixença sobre el tema que tractes, com explica Rovira: “Per jugar a ser cretí has de saber-ne prou sobre el que estàs parlant”. Surt a la conversa l’últim espectacle de Ricky Gervais, Humanity, polèmic per les acusacions de transfòbia a causa de les contínues befes que l’anglès fa de Caitlyn Jenner: “En un tema com aquest qui ha d’obrir la caixa dels trons ha de ser algú que formi part del col·lectiu, i no hem de venir nosaltres, des de la nostra posició de privilegi, a fer-ne broma”, assegura Ana Polo.

La perfecció no fa gràcia

“Som gent estranya i inadaptada que parlem de nosaltres amb un filtre molt exagerat, tant del que ens agrada com, sobretot, del que no ens agrada”. Així descriu Josep Català el col·lectiu, on les dones que decideixen pujar a l’escenari encara són minoria tot i que el públic que tenen és força paritari. Polo, redactora de La segona hora de RAC1, diu que el problema de base és que a les dones les han educat “per ser perfectes, i la perfecció no fa gràcia”. Maria Rovira, coneguda a internet pel sobrenom d’Oye Sherman, parla de la “por a sentir-se exposada”. “Estem socialitzades en la inseguretat”, explica mentre Polo afirma amb el cap abans de sentenciar: “A les dones els costa molt sortir aquí a explicar les seves merdes, no hi estan gens acostumades”. De moment són poques, però asseguren que no paren d’animar altres col·legues a fer el pas.