Represaliades pel franquisme, mortes dos cops

‘Memòria de les oblidades’ rescata la veu de quatre dones empresonades al convent de les Oblates de Tarragona després de la Guerra Civil. Rosa Andreu protagonitza l’obra, escrita per Tecla Martorell

Belén Ginart

3 min

Represaliades pel franquisme, mortes dos cops JOFRE BLESA

Ja tens llibre per Sant Jordi? Consulta el recomanador de l'ARA

Renegava i maleïa. Mentre l’aviació franquista bombardejava Madrid, una dona verbalitzava la seva ràbia en forma d’insults. Les veïnes la van denunciar. N’hi va haver prou. La van detenir i la van recloure ben lluny de casa, a la presó del convent de les Oblates de Tarragona. La família no va saber on l’havien portat. Desconeixedors del seu destí, els que l’estimaven no podien ajudar-la a combatre el fred i la gana, dues amenaces terribles en aquella presó despietada on les dones depenien de l’ajuda externa per mirar de sobreviure. Ella va ser una dels centenars de dones tancades en aquella presó després de la Guerra Civil; una de les onze que no en van sortir vives. Les van enterrar en una fossa comuna, condemnades a l’oblit: mortes dos cops. L’escriptora Tecla Martorell va rescatar les seves històries a Memòria de les oblidades, un homenatge literari que ara arriba al teatre, en un muntatge protagonitzat per Rosa Andreu i dirigit per Joan Pascual.

La informació documental del que passava entre les parets d’aquell edifici religiós convertit en espai de repressió és escadussera. Segons explica l’historiador Francesc Xavier Tolosana, del Fòrum de Tarragona per la Memòria, gairebé tot el que se’n coneix prové dels expedients de les dones empresonades, uns textos asèptics en què es consignen dades bàsiques com el nom, la procedència, l’estat civil i la causa que se’ls imputa. I no en tots els casos. No en el cas de la Maria, una de les protagonistes de l’obra. Mare de trigèmins, sense instrucció, la casella on s’hauria d’haver indicat el motiu de l’empresonament està en blanc. Tecla Martorell va conèixer la seva existència arran dels actes que, cada 8 de març, el Fòrum de Tarragona per la Memòria organitza en homenatge a les represaliades del franquisme i, en especial, les que van morir al convent de les Oblates. “Vaig pensar que havia de fer alguna cosa per ajudar a visibilitzar-les”, diu l’autora. Es va aferrar a les poques dades documentades i va omplir els buits a partir de la imaginació. Va novel·lar com podien haver sigut les vides d’aquelles quatre dones malaltes de solitud, d’enyorança, de tracte cruel, d’incertesa, tan terribles com el fred i la gana.

L’actriu Rosa Andreu es va llançar de cap en el projecte de portar la història al teatre. Neta de represaliats, el tema li és especialment pròxim. El seu avi va passar per set penals diferents, entre els quals el de Pilats de Tarragona. El 6 de juny del 1939 al Pilats hi havia 1.300 persones. La sobreocupació va portar a separar homes i dones, 152, i va ser aleshores quan les van traslladar a les Oblates (deu d’elles tenien fills). En un costat, les catalanes; en l’altre, les de fora. Com l’Anita, una prostituta de 23 anys traslladada a Tarragona des de Saragossa, o la Dolores, una gallega emigrada a Madrid, on treballava en una porteria fins que un encreuament de denúncies amb uns veïns li va arrabassar la feina i la llibertat. O la Teodora, l’única de les quatre amb una significació política clara, a qui van acusar de delicte familiar: ella, el fill i l’home van ser condemnats per la mateixa causa.

Rosa Andreu ha fet una feina interpretativa de filigrana, cosint quatre personalitats molt diferents en un monòleg polifònic. Per a l’actriu és tot un repte emocional i professional posar-se en la pell d’aquestes quatre dones i fer-les diferents sense canviar-se de roba ni utilitzar gaires elements de caracterització. L’actriu destaca els sorprenents paral·lelismes entre les peripècies de les quatre dones i la realitat actual de Catalunya. L’arbitrarietat en la denúncia i la sentència, la política de dispersió dels presos, les represàlies, la incertesa sobre el seu futur. Martorell, per la seva banda, recorda que l’obra la va escriure fa tres anys, i en aquells moments no podia sospitar que alguns fets que va conèixer aleshores avui li semblarien “premonitoris”. Per exemple, el fet que a moltes condemnades se les acusés “d’auxili a la rebel·lió”. L’historiador Francesc Xavier Tolosana recorda la conveniència de no oblidar. Per fer justícia amb els que van patir, en aquest cas les empresonades al convent de les Oblates. I per evitar que la història es repeteixi. Malgrat tot.