Reagan, Trump i la repressió sexual

David Selvas dirigeix la versió completa d’‘Àngels a Amèrica’, última estrena de la Kompanyia del Lliure. L’obra de Tony Kushner ambientada en els primers anys de la sida manté la vigència 25 anys després

Belén Ginart

3 min

Reagan, Trump I la repressió sexual PERE TORDERA

Arraulits rere un sofà, un home i una dona es protegeixen d’una amenaça insòlita. Un àngel ros sobrevola un cop i un altre la sala on es troben, i en cada passada és a punt de ferir-los al cap amb les cames. De sobte l’home decideix repenjar-s’hi per mirar d’aturar-lo. Però l’àngel és més fort i l’enlaira amb ell. Fins que comença a cridar de dolor, i una veu fora de quadre interromp la màgia de l’escena. Ara és el moment per fer-ho. Són els primers assajos tècnics d’ Àngels a Amèrica, el mític text de Tony Kushner escrit fa 25 anys que per fi s’estrena en versió íntegra a Catalunya, sota la direcció de David Selvas. La complexitat tècnica és una dificultat afegida d’aquesta ambiciosa obra, l’última estrena de la Kompanyia del Lliure abans de la seva anunciada dissolució.

“La Raquel porta massa temps penjada”, diu Selvas. Es refereix a Raquel Ferri, l’actriu que interpreta l’esperit celest. Ella treu importància a la incomoditat. Només demana poder-se col·locar millor l’arnès que l’ajuda a elevar-se. El director no para de donar instruccions per garantir el benestar dels intèrprets, amb la sensibilitat pròpia de qui ha estat als dos costats i coneix de primera mà les necessitats dels actors. Una actitud potser especialment necessària en aquest cas, amb un equip que va conèixer en ple període d’assajos la decisió del Lliure de dissoldre la Kompanyia. “Malgrat la seva situació laboral han sabut centrar-se i consagrar-se a la feina”, elogia Selvas, que destaca també l’harmonia aconseguida entre els actors més joves del muntatge i els veterans Vicky Peña, Òscar Rabadan i Pere Arquillué.

Va ser justament amb Arquillué que Selvas va començar a fabular amb la possibilitat de tancar un cicle, dirigir la versió completa d’ Àngels a Amèrica després de l’intent frustrat de Josep Maria Flotats dues dècades enrere. Selvas creu que quan Flotats va obrir el TNC el novembre de 1996 amb la primera part d’aquesta obra, S’acosta el mil·leni (amb Arquillué entre els intèrprets) la societat catalana no estava preparada per a una història de temàtica homosexual ambientada als Estats Units dels primers anys de la sida i inspirada en un personatge real, Roy Cohn, braç dret de McCarthy, Nixon i Reagan, a més d’advocat i amic íntim de Donald Trump. Com no ho estaven, opina, els polítics convergents, el partit en el poder en els temps d’obertura del teatre públic. El periple de Flotats és prou conegut, i la seva marxa forçosa del TNC va impedir completar el díptic amb Perestroika. Al Lliure, les dues peces es representaran per separat en dies alterns, i seguides els dissabtes.

“L’obra està situada en l’era Reagan, i el temps no li ha passat per sobre. Trump està més a la dreta que Reagan i això potencia la història. A més és temàticament molt ambiciosa perquè parla de moltes coses: de la sida com a metàfora de l’èxit, de la moral, de l’esperança de vida, del sexe, de la religió, de l’ànima…”, assegura el director durant una pausa de l’assaig, i apunta que a Catalunya, malgrat la revifada de la dreta, la maduresa de la societat va a favor de la peça molt més que quan Flotats la va estrenar. “En aquella època l’homosexualitat va tapar la importància de l’obra. Ara ressonen moltes altres coses”.

Mentre tot l’equip descansa després d’una interpretació magnífica -veu i coreografia- del Somebody to love (els espectadors que ho vulguin també podran cantar, i un vibrant karaoke els recordarà la lletra), Selvas parla de la “inconsciència” necessària per atrevir-se amb un projecte d’aquesta envergadura, amb un equip de més de vint persones. “Quan l’hi vaig proposar al Lluís Pasqual ho va veure clar de seguida, de fet em va dir que la proposta el feia molt feliç”. Per tal d’agilitzar-la, se n’ha fet una adaptació que condensa les prop de vuit hores de l’original en quatre hores i mitja. El que s’ha volgut jugar a fons és la dimensió onírica de la història, molt present en la segona part, situada cinc anys després. “A Perestroika es resolen els conflictes, és una part essencial”, valora Selvas, un director cada vegada més segur de les seves intuïcions, que en té una de claríssima: “Ser director és ser gestor d’equips humans”.