ESCENES
Cultura Teatre 14/09/2018

Quin és el Paral·lel on aterra l’Onyric?

Extingit fa anys l’esplendor que li va donar fama, l’avinguda incorpora nous agents convençuts que el seu potencial és la suma d’individualitats. Sense nostàlgia, en sintonia amb els nous temps

Belén Ginart
3 min
Quin és el Paral·lel on aterra l’Onyric?

No hi ha manera. Les aspes d’El Molino sembla que s’han encallat i, malgrat la reforma i la inversió milionària, no han recuperat l’antiga força. El que va ser durant tants anys el far del Paral·lel ja no il·lumina l’avinguda. Però és que realment els temps han canviat molt. ¿Té sentit voler replicar una estampa nostàlgica quan la societat del segle XXI mira cap a un altre lloc? Tal vegada la clau de volta és en la perspectiva de l’actor i director Daniel Anglès. “El Paral·lel està tornant a ser important, però amb una flaire diferent de la que havia tingut”, explica. “És el Paral·lel de la gastronomia, dels carrers Blai i Parlament”, opina el director artístic de l’Onyric - La Casa del Musical, el projecte que vol convertir el Teatre Condal en l’espai de referència del teatre musical a Catalunya. L’Onyric va començar a materialitzar-se ahir amb la primera funció de l’espectacle Fun home. A finals de mes el seu espai El Club, reservat al cabaret i el cafè concert, acollirà l’espectacle Paquito forever (cada dimarts, del 25 de setembre a l’11 de novembre), en què Joan Vázquez recorda la figura del ballarí i transformista català Paco Alonso. Enlluernat pels espectacles del Paral·lel dels anys 40 i 50, Alonso va veure néixer una vocació artística que el va portar a fer les Amèriques, amb un gran èxit, durant tres dècades. Fins que als 90, quan va tornar per raons familiars, va actuar per primer cop al seu estimat Paral·lel com a protagonista del mític Flor de nit de Dagoll Dagom, dedicat justament als anys d’esplendor de l’avinguda. L’espectacle, una producció de la companyia Gataro dirigida per Víctor Álvaro, es va estrenar l’any passat a l’Almeria Teatre i ha estat també a Londres, on tornarà al gener. La seva presentació al nou teatre Condal serveix de metàfora dels vincles entre el Paral·lel d’ahir i el d’avui.

El director escènic Joan Lluís Bozzo (que va dirigir Paco Alonso en aquell Flor de nit ) té clar que els vells temps són només això, “una qüestió de memòria històrica”. Que és inútil intentar retornar al Paral·lel el paper d’institució que va tenir en la seva millor època. I també dona per perduts els intents de fer-ne un espai amb un caràcter més cohesionat. “El Paral·lel va ser el gran oblidat de la reforma de la Barcelona olímpica”, valora, i amb l’oblit va desaparèixer l’intent de convertir-lo en una Rambla, en un passeig. Bozzo, que amb els seus socis de 3xtr3s porta més de trenta anys al capdavant del Teatre Victòria (“I hem fet molts intents per recuperar el mite del Paral·lel”), creu que el present i el futur de l’avinguda és el de continent de les diferents individualitats dels teatres i sales de concerts que l’habiten. Descarta incorporar al dibuix els locals de restauració impulsats per Albert i Ferran Adrià, “perquè són molt al principi del carrer, a tocar de la plaça d’Espanya, on no hi ha hagut mai cap teatre”.

Entre el Condal i l’Apolo

El Paral·lel bohemi, entremaliat, bulliciós i famós al món “es concentrava entre el Condal i l’Apolo”, diu Bozzo. Al capdavant de l’Apolo hi ha actualment Ricard Reguant, que avui (amb l’estrena de Sherlock Holmes y el destripador ) enceta la seva segona temporada en la direcció artística del teatre. La desitja molt millor que l’anterior, tan convulsa i poc favorable a les xifres d’ocupació. “El Paral·lel ha perdut el sabor canalla i brillant i ha guanyat gent. Però no ens serveix de res perquè no van al teatre”, lamenta, en relació a la turistificació de la zona. “Però és que aquí passa el mateix que a tota la ciutat: Barcelona ha deixat de ser una metròpoli cosmopolita per convertir-se en un poble de costa ple de gent en banyador. Per això quan ens diuen que al Paral·lel hem de fer espectacles per als turistes dels creuers jo no hi estic d’acord. Hem de fer espectacles per a la gent d’aquí”. Tant Reguant com Bozzo creuen que el Molino va morir amb la reforma, bàsicament perquè el seu antic públic també ha desaparegut. I Reguant té por que els fets es repeteixin amb l’Arnau: després de molts anys de tancament i desventura, va ser adquirit per l’Ajuntament, que el 2019 començarà a reformar-lo. Les obres inclouran un espai dedicat a la memòria del Paral·lel. Una etapa tancada i mítica perquè, com diu Bozzo, “ha desaparegut el tipus de societat que alimentava el mite del Paral·lel”. Però que té l’oportunitat de recuperar una nova veu amb la potència de cadascuna de les iniciatives, la immensa majoria privades, que avui hi conviuen.

stats