ESCENES
BELÉN GINART

Parking Shakespeare, teatre per la gorra

La companyia va néixer per donar sortida laboral a un grup d’actors i universalitzar la cultura. El seu nou espectacle gratuït és ‘Pornografia’, un text de Simon Stephens ambientat al Londres dels atemptats del 2005

Parking Shakespeare,  teatre per la gorra Zoom

El primer any els van preguntar que si estaven bojos. A partir del segon, ja tothom els espera. La companyia de teatre Parking Shakespeare va irrompre en el panorama escènic de Barcelona l’any 2009, amb una proposta insòlita en aquests paratges: representar una obra de Shakespeare, a l’aire lliure, per a tots els públics i amb entrada gratuïta. Des d’aleshores es van convertir en imprescindibles en la cartellera estiuenca de la ciutat. Els va anar tan bé que van obrir sucursal a l’hivern. L’any 2012 van importar la fórmula a l’estació més freda, però en aquest cas per oferir drames d’autors contemporanis. Dilluns vinent estrenen el seu sisè espectacle hivernal, Pornografia, del britànic Simon Stephens, amb direcció d’Iban Beltan. Que ningú s’espanti pel títol. Si a l’estiu actuen per a tota la família, a l’hivern ho fan només per a adults. Però, a més, resulta que el títol, original de Stephens (autor d’ El curiós incident del gos a mitjanit ), té aquí un sentit figurat. L’obra està feta de sis històries independents amb un element en comú: tots els personatges mostren al públic el seu costat més fosc. I fan oportuna la reflexió sobre què té d’obscè, de pornogràfic, endinsar-se en la vida secreta dels altres.

Parking Shakespeare va néixer amb la crisi, a partir de la necessitat. Un grup d’actors patia les conseqüències sobre la taquilla d’haver estrenat a l’estiu, en ple festival Grec però fora del Grec, i en un espai tancat. Un d’ells, Pep Garcia-Pascual, havia debutat a Irlanda en el marc del Public Shakespeare, i va decidir importar a Barcelona un model vigent també en altres ciutats com Londres o Nova York. Si els espectadors no els anaven a veure, sortirien a buscar-los. I a un lloc on vingués de gust estar-s’hi a l’estiu, com un parc. Amb un reclam tan atractiu com les comèdies de Shakespeare. I amb entrada lliure, esclar, perquè “tothom ha de tenir la possibilitat d’accedir a la cultura”, pensava abans i continua pensant ara Pep Garcia-Pascual. Convençuts els companys, la companyia va debutar al Parc de l’Estació del Nord el juliol del 2009 amb L’amansiment de la fúria. També va ser el primer contacte del Pep amb la direcció, i des d’aleshores exerceix de responsable artístic de Parking Shakespeare, tot i que el director de cada espectacle va canviant muntatge rere muntatge.

“A l’hivern donem al director l’oportunitat de fer aquella obra o aquell tipus de teatre que li ve molt de gust però no ha tingut ocasió de dirigir. En aquest cas, l’Iban Beltran volia dirigir un text d’un dramaturg britànic contemporani. M’havien parlat de Pornography feia temps, i després dels atemptats de Barcelona a l’agost vaig veure clar que representaríem aquesta obra”, diu Garcia-Pascual. “És una peça difícil d’explicar. Els atemptats envolten les històries dels protagonistes, gent que viu en una societat que, com tothom, ha quedat trastocada. A vegades els nostres veïns ens haurien de fer més por de la que ens fan. Però potser som nosaltres els que fem més por del que creiem”.

El fet que les obres de Parking Shakespeare siguin gratuïtes no vol dir que els espectadors no paguin res per veure-les. El matís és que tot és voluntari: poden decidir si paguen o no, i la quantitat que hi aporten. Garcia-Pascual reconeix que és difícil quadrar bé els números, però entre els diners que aporta el públic i les subvencions rebudes (han anat variant al llarg dels anys, i en algunes edicions no n’han rebut) han aconseguit consolidar un projecte que durant uns mesos a l’any dona feina a una quinzena de persones. En aquests moments hi ha una mena d’empat tècnic entre el finançament del públic i el de les subvencions. A Parking Shakespeare també esperen amb candeletes una llei de mecenatge en condicions: “A Nova York, el Shakespeare in the Park està subvencionat per un banc, els interessa lligar la seva activitat a la cultura i la inversió els compensa a nivell d’impostos”, diu el director artístic. Mentre no arriba, es conformen amb els sous ajustats que els reporta cada muntatge i els alegra la constatació d’ajudar a la universalització de la cultura i a la formació de nous públics.