No et refiïs d’allò que et diuen a classe

La companyia José i sus hermanas busca noves formes d’entendre el món a ‘Arma de construcción masiva’. L’espectacle parla de com l’educació condiciona i restringeix la nostra mirada

Belén Ginart

3 min

No et refiïs d’allò que et diuen a classe TANTARANTANA

A l’escola del tardofranquisme i el primer postfranquisme, el “dia del pare” i el “dia de la mare” eren una fita del calendari acadèmic. Els nens feien cendrers per al pare (aleshores encara no era políticament incorrecte donar per fet que ells, tots, fumaven; elles, no) i algun objecte pràctico-decoratiu amb missatge d’amor per a la mare. Aquest era el to de l’experiència artística dels alumnes al llarg del curs, de la sensibilització cap a les arts rebuda a l’aula. Perquè l’educació, com és obvi, condiciona la teva visió del món. Arma de construcción masiva, el segon espectacle de la companyia José i sus hermanas, recopila experiències educatives a les aules de diferents èpoques per mostrar com som esclaus d’allò que hem après i reivindicar altres maneres de veure el món. Perquè no et refiïs d’allò que veus sense com a mínim qüestionar-ho.

José i sus hermanas és una experiència atípica de l’escena catalana dels últims anys. Un grup d’alumnes de l’Institut del Teatre preparava un taller amb la professora Sílvia Ferrando i van escollir parlar del franquisme i de la seva pervivència en la societat contemporània. Van crear un espectacle, Los bancos regalan sandwicheras y chorizos, que per aclamació popular va sortir de l’àmbit acadèmic i ha esdevingut un fenomen del circuit alternatiu. I no tan alternatiu. El van estrenar fa dos anys i encara té vida (del 5 al 16 de juny el portaran al Teatro Español de Madrid).

Tant els va agradar l’experiència de treball compartit i el ressò de la seva proposta que es van constituir en empresa i van decidir continuar creant junts. El més nou del cas és que la companyia resultant integra també la professora. Sílvia Ferrando signa com a dramaturga i directora, i és l’encarregada de donar forma i coherència a les propostes creatives de tots els membres del grup.

“Ens hem plantejat fer una tetralogia i parlar d’aquells temes que ens preocupen o sobre els quals creiem que hi ha emergència social”, avança Ferrando. Diu que el grup s’enriqueix de la diversitat d’orígens i ideologies dels seus integrants. La majoria tenen al voltant dels 20 anys, hi ha algú en la trentena i ella ja ha superat els 40. “Per edat em situo més al costat de la generació dels seus pares”, la que feia cendrers a classe i que va ser educada sota un sistema sense gaires escletxes per filtrar conceptes com la renovació pedagògica. “La nostra font documental hem estat nosaltres mateixos, ens hem analitzat, hem analitzat les nostres famílies i les escoles on hem anat. I també les reformes educatives a Espanya i la comparació amb altres països”. Però que ningú s’esperi un tractat sobre ensenyament, perquè es parla de l’educació en un sentit ampli: al si de les famílies, dels mitjans de comunicació, de les xarxes socials, “de tot el que ens fa produir relat i de com llegim aquest relat”.

La intenció final és parlar dels fruits i les conseqüències de tot això. “Parlem de l’actualitat”, indica Ferrando, però un cop més no tenen cap vocació de literalitat. “No volem dir com són les coses, sinó com les veiem i les vivim”. I, inevitablement, com el que hem après condiciona el que som, individualment i com a societat. Per això sobre l’escenari van apareixent qüestions molt diverses: “la llibertat d’expressió, els esdeveniments polítics i socials dels últims anys, el judici a la manada i tot el que està passant al sistema polític i judicial”, descriu la directora. “L’espectacle és com un viatge, portem l’espectador a transitar per diferents aspectes de la vida contemporània, plantejant que la realitat la llegeixes a partir dels teus referents”.

Tot això ho fan amb un teatre molt performatiu, sense personatges ni fronteres entre la realitat i la ficció, amb molta música i elements videogràfics. “No fem res ultrainnovador, però a molta gent li sembla nou”, explica la directora en relació amb un llenguatge que van apuntar al primer espectacle, consoliden ara i forma part del segell de José y sus hermanas, amb el qual tenen previst seguir creixent i investigant.