ESCENES
BELÉN GINART

Musicals sí o musicals no?

Els més fanàtics somien anar a Londres a veure l’última estrena; els detractors no li veuen la gràcia a dir cantant el que es pot explicar sense melodia. Recollim arguments d’un costat i de l’altre

Musicals sí o musicals no? / TEATRE VICTÒRIA Zoom

Arribada a Londres en bus a les 12 h, funció al West End a les 15 h, tornada cap a Barcelona en bus a les 21 h. Amb 19 anys, una economia precària i les ganes boges de veure les últimes estrenes, Daniel Anglès va ser més d’un cop el protagonista d’aquesta ruta embogida, uns viatges que encara recorda amb carinyo. “Era l’única manera de poder-m’ho permetre”, diu. “I així vaig poder veure Hugh Jackman a Oklahoma, per exemple”, recorda. En els últims 20 anys, ha vist al voltant del 80% dels musicals que s’han fet a Londres, que és el mirall on sempre ha buscat el reflex. Anglès és un cas paradigmàtic dels fanàtics del musical. És cert que n’ha fet el seu ofici, tant des de la creació com des de l’ensenyament, i ara també al capdavant d’Onyria, el projecte amb què la productora Focus vol dinamitzar el musical a Catalunya. Però la passió li ve de sempre. “Si alguna persona a qui li agrada la música pensa que no li agraden els musicals, que em posi a prova. Estic convençut que puc trobar un musical que li agradi”, diu, i esgrimeix el poder de la música per generar emocions instantànies, més enllà de la raó. “És més de pell. Hi connectes des del cor”.

L’enigmista, escriptor i periodista Màrius Serra es troba en l’altre extrem. També va viatjar a Londres en la seva època universitària. Però per a ell anar a veure musicals era moneda de canvi, “un peatge” que li permetia després fer-se acompanyar dels amics (“més aviat les amigues”) de la Facultat deFilologia, on es va llicenciar en filologia anglesa, a veure les obres que realment li interessaven, de teatre de text. “M’encanta la música, vaig molt a concerts i m’agrada molt l’ús narratiu de les cançons. Però continua semblant-me un salt al buit el pas entre un diàleg dalt de l’escenari, que ja és una convenció, i un diàleg cantat. El fet d’entrar a l’altre costat del mirall no m’arrossega, no em fa somiar”. Més aviat confessa que li produeixen “urticària”. I això que s’hi ha aproximat fins i tot des de l’àmbit professional, quan Paco Mir li va demanar que traduís les lletres del Candide de Bernstein. “Valoro la feina que hi ha al darrere, però com a espectacle no m’interessen”.

El periodista i crític teatral Christian Machío és un pou de saviesa sobre la matèria, amb un coneixement forjat a base d’intuïció i autoaprenentatge. No sap gaire com va topar amb la secció de bandes sonores de la desapareguda botiga de discos Balada del carrer Pelai. Primer un grans èxits, que el va portar a voler conèixer els musicals sencers de cadascun dels hits reunits en aquell volum. I, un cop ja instruït, li va néixer l’avidesa per les últimes novetats. “Aleshores valien una pasta”, recorda Machío, que es va gastar el seu primer sou en un cap de setmana musical a Londres. Machío continua anant-hi perquè la ciutat li segueix oferint un plus incomparable. La cartellera és tan variada que trenca qualsevol prejudici, especialment el que associa inequívocament el musical amb un espectacle de gran format, normalment franquícia, d’història lleugera i humorística en què la finalitat és només ballar i cantar sense buscar més pòsit. “Però en realitat el musical és un llenguatge amb molts formats diferents”, afirma. N’hi ha de totes les mides, de còmics i de dramàtics, fets només per entretenir o amb la vocació de fer reflexionar sobre les qüestions més profundes. També ha vist com el gènere pot evolucionar i buscar noves formes expressives.

El també crític teatral Sergi Doria, en canvi, no és gaire amic del musical justament per les raons contràries. Puntualitza d’entrada que els musicals “bons”, els que sovint formen part de l’excepció, mereixen més l’opinió d’un crític musical que de teatre. Dit això, s’anima: “A mi m’agrada el teatre de text, considero que el musical actual és un leitmotiv repetit i poca cosa més”. “Quan el musical s’inspira en una obra clàssica ha de simplificar molt els continguts, a diferència del teatre”, afegeix. I ho rebla: “En l’actualitat s’ha imposat un estil de cantar -penso en OT - i les melodies i la seva interpretació són força previsibles”.

Doria parla de modes, i també ho fa Màrius Serra quan li confesso que pensava que seria més fàcil trobar al·lèrgics al musical, i en canvi el camí planer m’ha conduït en direcció als grans aficionats. “Fa uns anys hauria estat al contrari”, diu. I com a exemple parla dels grups de teatre amateur del seu barri, Horta, que anys enrere s’inspiraven en el teatre de text i ara el que volen és fer obres que els permetin cantar i ballar. Si us trobeu entre les files dels entusiastes dels musicals o sou dels que els volen donar una oportunitat, aquestes són les vostres opcions aquesta setmana a Barcelona: Madagascar, al Teatre Victòria, del 18 de maig fins al 3 de juny; El vol de l’home ocell, al Teatre Gaudí Barcelona, fins al 17 de juny; Air de printemps, al Teatre Akadèmia, fins al 27 de maig; Forever. The best show about the King of Pop, al Teatre Coliseum, fins al 3 de juny; Aquests cinc anys, a El Maldà, fins al 27 de maig; El llibre de la selva, al Teatre Gaudí, fins al 27 de maig, i Requiem for Evita, a La Seca Espai Brossa, fins al 27 de maig.