Mar Ulldemolins:“Es dona massa valor a la bellesa i a la joventut”

REW

<<

Mal de panxa. Cada cop que la Mar Ulldemolins (Valls, 1980) passa per davant del conservatori de Tarragona, els records li contrauen l’estómac. El cos reacciona per la memòria de la tensió i la pressió dels exàmens que mai acabaven de sortir com s’esperava. “Molts abandonaven per culpa de la pressió”, recorda. Ella no. La música va ser el passaport cap a la seva llibertat i els seus somnis. Els pares no veien clar que la filla ho fiés tot a la interpretació, i li van posar com a condició que acabés la carrera de piano. Així que quan va voler marxar a Barcelona a perseguir els seus somnis, va haver de posar les partitures a la maleta. “Als matins anava a classes al Col·legi de Teatre i a la tarda al Conservatori a estudiar piano”.

Acostumada a viure en un lloc petit on tothom sabia la vida i miracles dels altres, conquerir la sensació d’anar pel carrer i no conèixer ningú la va meravellar. “Vivia en un pis d’estudiants enorme al barri de Gràcia. Va ser una època de felicitat absoluta”, recorda. La primera feina d’actriu li va arribar per casualitat. Va anar a apuntar-se a un curs a l’antiga Beckett justament un dia que a la sala feien el càsting per a l’obra Refugi, dirigida per Oriol Broggi. “La gent amb què fas el primer muntatge sempre et marca molt”, explica. En el seu cas van ser Clara Segura, Pau Miró i Rafa Cruz. I ja tot va ser anar enllaçant papers, bàsicament en teatre però també en televisió: Ventdelplà li va ensenyar a treballar davant de les càmeres, i li va permetre tastar la popularitat.

PLAY

>

“Jo sempre dic que el meu mitjà és el teatre perquè és on em guanyo el pa. Independentment que durant uns mesos hagi viscut de la tele”. La Mar veu com una gran sort el fet d’haver seguit una trajectòria “progressiva” que l’ha portat a treballar amb directors com Lluís Homar, Josep Maria Flotats, Àlex Rigola, Carme Portaceli o Sergi Belbel. “Estic molt contenta de com va anar a l’inici perquè va ser progressiu, en sales alternatives, que no és allò que estàs començant i de cop et posen en una sala gran del Nacional. Ha de ser molt dur que et passi això”. I ho raona: “No hem d’oblidar que això és un ofici, i un ofici s’aprèn treballant”.

El seu present al teatre és l’obra Un cop l’any, que protagonitza amb David Verdaguer, a les ordres d’Àngel Llàcer. Fa mesos que viu immersa en aquesta relació de parella clandestina que només es concreta cada dotze mesos, i diu que ha tingut “molta sort”, perquè s’avé a la perfecció amb el David i tot l’equip ha encaixat molt bé. A ella li agrada aprendre dels processos creatius, disfruta provant coses i no quedant-se amb les troballes de la segona setmana d’assajos, “perquè si ho fas, no té sentit assajar dos mesos”. “Buscar permet anar sumant capes al personatge”, afirma. Les funcions acaben l’11 de febrer, i el 8 de març tornarà a estrenar. Aquest cop a La Villarroel i a les ordres de Pau Roca, que dirigeix Bull, de Mike Bartlett, un autor que li agrada molt per l’enginy dels seus diàlegs i per la importància que concedeix a les dones en les seves obres.

FF

>>

Per aquesta mateixa raó, pel tractament que fa de les dones, a la Mar li agradaria posar un Tennessee Williams al seu futur. I també fer més comèdia: “Per què m’ho passo teta fent-ne”. Però sobretot voldria trobar temps per a la televisió i el cinema, tot i que per aconseguir-ho hagi de desfer un cercle difícil de trencar: “Amb el teatre sempre et compromets a llarg termini, i això vol dir que si surten proves per al cine i la tele no les pots fer perquè estàs treballant”. Seria feliç si, ara que ja no té cap pressió més que disfrutar-lo, trobés més temps per tocar el piano. Voldria poder anar més al teatre a veure què fan els companys, poder posar en pràctica més cops el paper d’espectadora. I li agradaria molt que la dirigís el seu admirat Mario Gas.

I és que la Mar té afecte per la veterania. “Es meravellós el que la gent gran és capaç de crear dalt de l’escenari, explicant-te alguna cosa amb tot el pes dels anys, arrugada. I davant la càmera passa el mateix”, reflexiona. “Si la salut m’acompanya, tinc memòria i em puc moure bé”, diu, li encantaria ser una veterana en acció “sense estrès i podent escollir, aquest seria el meu ideal”. Sap que haurà de combatre els estereotips que limiten la feina de les actrius més grans. “Ho he vist amb companyes meves, boníssimes. Per què hauria de ser diferent amb mi?”, es planteja, però sense cap indici de resignació. “Se li dona massa valor a la bellesa i a la joventut. I jo crec que s’ha de valorar l’ofici, la feina... Espero que les noves generacions de dramaturgs vagin escrivint per a dones més grans”.u