REW

<<

No deu ser fàcil créixer en una família de vuit germans. Com tampoc ser un adolescent que somia ser actor pensant que no ho serà. Però n’hi ha que neixen amb estrella i un d’aquests és Lluís Homar. Va ser escolanet i boy scout i encara va tenir temps de forjar-se als Lluïsos d’Horta, un temple del teatre de barri. “Al principi hi anava com a espectador. Un dia, amb 6 o 7 anys, em van posar una túnica i em van fer sortir a la Passió a cridar «Hosanna, Hosanna»”. Ho recorda seriós, però es relaxa una mica més parlant d’aquelles companyies de teatre amateur que freqüentava. I, causalitats de la vida, va ser el Manelic de Terra baixa qui en aquella joventut explosiva va conduir-lo fins al nucli fundacional del Teatre Lliure. “Era el 1976. Vaig ser en el moment adequat en el lloc oportú”, resumeix. I deixa anar el seu primer somriure.

Lluís Homar fa gala d’una memòria prodigiosa. Dates, llocs, noms, anècdotes. “Això em ve de la meva mare, però en altres coses soc molt despistat”, puntualitza. Una memòria que li va servir per publicar Ara comença tot (Ara Llibres, 2017), un exercici d’autoacceptació on relata moltes intimitats: des de traumes infantils fins al seu conflicte amb Pedro Almodóvar (que el va dirigir a La mala educación i Los abrazos rotos ) o a la seva tempestuosa sortida del Lliure. “Ara he fet 60 anys, estic entrant en l’etapa de maduresa i sento que val la pena viure la vida més enllà del triomf i de figurar. Trobar un espai més anònim, capbussar-te en qui ets tu i no en qui voldries ser”. T’has acceptat finalment? “A vegades tinc la sensació que amb una vida no en tinc prou”. I torna a somriure.

PLAY

>

Enmig d’aquest viatge personal, potser un dels més apassionants i profunds a què pot aspirar l’ésser humà, Lluís Homar segueix regant la seva prolífica carrera artística, amb premi Goya inclòs. “L’avantatge que tinc és que puc treballar en qualsevol mitjà. No en tinc cap de preferit, només depèn del projecte. En cine i televisió haig de dir sí o no en funció del que em puguin proposar. Ara bé, en teatre puc escollir què vull fer i amb qui vull fer-ho”. La prova és l’exitosa Terra baixa, que va dirigir fa tres anys en Pau Miró. “Arran d’aquesta obra vam establir un vincle molt potent, professional i personal. Compartim unes inquietuds que volem traslladar al teatre”.

De la mateixa llavor d’on va germinar Terra baixa, ara ho ha fet Cyrano, que després del seu pas pel Temporada Alta de Girona s’estrena avui al Teatre Borràs de Barcelona. “Som exactament el mateix equip, només s’hi han afegit quatre actors perquè aquest cop no estic sol dalt de l’escenari”. Pregunta indiscreta: s’està cuinant una companyia Lluís Homar a l’ombra? “Bé, en certa manera em sento impulsor d’aquest projecte, un teatre fet des de l’excel·lència per a un púbic majoritari. A mi sempre m’ha agradat la idea del teatre popular i de treballar per al gran públic, d’oferir alguna cosa que ens transcendeixi a nosaltres mateixos. I soc conscient que per aconseguir-ho ens hem d’exposar, hem de tenir la capacitat de despullar-nos. Amb Cyrano hem tret l’embolcall per anar a l’essència, però sense renunciar a la idea que el públic experimenti el plaer del teatre”.

FF

>>

“Jo m’emmirallo en Cyrano en la mesura que jo aprenc de Cyrano. M’emociona la seva irreductibilitat. És algú que en cap moment està disposat a rebaixar-se de la integritat que té i això a vegades fins i tot el fa pedant”. La distància entre Lluís Homar i el personatge sembla cada cop més estreta, independentment de la mitja hora llarga que dura la caracterització. “El que pretenem és que tothom tingui consciència del seu nas. Tots tenim el nostre nas, tots tenim la nostra esquerda... Tots partim d’una vulnerabilitat molt gran i llavors, què fem? Construïm un personatge perquè la vida no és fàcil per a ningú. I només hi ha una eina que pot fer miracles i té la capacitat de transformar: l’amor, en qualsevol de les seves manifestacions”.

Falten poc més de dues hores per a la funció al Teatre Municipal de Girona, però a Lluís Homar ja li brollen els versos. “Sempre ha volgut la lluna, però en canvi es parapeta en la por de l’escarni i cull una floreta”, recita un Cyrano encara sense nas. “Quantes vegades renunciem a allò que volem i ens conformem amb una cosa petita?”, es respon l’actor. “Què vol dir perseguir allò que realment vols?”, interpel·la. “Has de ser molt valent, enfrontar-te a les pors, ensenyar la teva part vulnerable... I això a Cyrano li costa una vida, però és conseqüent”. A la seva manera, ell també ho és. “Jo soc d’afrontar el que sigui. I això a vegades vol dir abisme o vertigen. Porto fent teràpia molts anys, també meditació, però no com una finalitat, sinó com a eines per fer un viatge cap a mi mateix, que al cap i a la fi és el viatge cap a la vida”.u