Teatre
BELÉN GINART

Josep Maria Miró a la conquesta del món

La Sala Beckett dedica un cicle a un dels autors catalans més exportats. El programa inclou estrenes, reposicions, conferències i cursos. Al maig debutarà a la Sala Gran del TNC

Josep Maria Miró, 
 A la conquesta del món / LA BECKETT Zoom

Durant molt temps, quan Josep Maria Miró (Vic, 1977) sortia a les nits i li preguntaven allò d’estudies o treballes, feia broma i s’atribuïa tot tipus d’oficis. Administratiu, auxiliar de vol, reposador d’una empresa de congelats. Tot li semblava millor que dir la veritat: escriptor, director. Fins que l’any 2009 va escriure La dona que perdia tots els avions, que, malgrat les experiències prèvies, amb textos premiats i tot, considera la seva “primera obra”. Ara el món sencer sap que és dramaturg: un dels autors catalans contemporanis més internacionals, gràcies a títols com El principi d’Arquimedes (traduïda a 18 llengües, presentada en 40 països) i Nerium Park, en plena ona expansiva.

El principi d’Arquimedes, l’obra que ha fet d’efecte dòmino en la projecció de Miró, es va estrenar l’any 2012 a la Sala Beckett, la mateixa que (trasplantada en la seva nova ubicació al Poblenou) ara dedica un cicle a l’autor. Una mirada retrospectiva que inclou l’estrena d’Olvidémonos de ser turistas, dirigida per Gabriela Izcovich, i la recuperació a Barcelona de Nerium Park. A més, inclou conferències i debats sobre la seva obra, i dues lectures dramatitzades de textos triats per ell: Desig, del “pare” i amic Josep Maria Benet i Jornet, “que va marcar un abans i un després en la dramatúrgia catalana”, i La benvinguda, del fins ara inèdit Marc Guevara, alumne de les seves classes d’escriptura.

El cicle li fa il·lusió, però no vertigen. “El vertigen el sento cada cop que escric una cosa nova. El moment en què un autor se sent més fràgil és quan passa el seu text a algú perquè se’l llegeixi per primer cop. Et sents vulnerable perquè t’exposes”, reconeix. Diu que el fet d’haver-se iniciat en la docència l’ha impulsat a una reflexió sobre les claus de la seva escriptura. D’aquesta reflexió se’n deriva un sentiment més gran de responsabilitat cap a l’ofici. Però la principal satisfacció és observar un text propi des de la distància “i sentir que el que has escrit és el que volies escriure”. “I això és independent de la recepció que tingui. A vegades un text no connecta tant amb el públic però tu te’n sents orgullós”, diu Miró, conscient que, a més, hi ha moltes circumstàncies alienes a la mateixa obra que condicionen la seva vida escènica. Per exemple, a Catalunya encara té inèdites dues peces que li agraden molt, La travessia i Obac, presentades amb molt d’èxit en altres llocs, com l’Uruguai. En aquest últim país ha estrenat quatre obres en només un any.

La sensació d’haver aconseguit mantenir les regnes del text sense deixar-se aclaparar per les influències s’ha repetit amb Temps salvatge, la seva obra més recent, que s’estrenarà al maig a la Sala Gran del TNC. Hauran passat gairebé dos anys d’ençà que Xavier Albertí, director del teatre i una altra figura important entre les referències i influències de Miró, li formulés la invitació. El seu primer impuls va ser rebutjar-la: creia que el seu teatre, “molt íntim”, no encaixaria bé en un espai tan gran. Però superats els recels, sent que ha escrit un text “pensat per a la Sala Gran”: “Però sense renunciar ni a la meva narrativa ni a la meva poètica”. El satisfà especialment perquè sap que “el mètode i l’ofici es poden anar aprenent”. “Però el més difícil és aconseguir una mirada personal. Això no t’ho ensenyarà ningú. Per molts cursos que facis a la vida”.

“Jo sempre he intentat escriure sobre allò que m’ha preocupat, inquietat, sempre faig obres sobre coses sobre les quals tinc preguntes però no tinc respostes”, diu l’autor, que entén el teatre com una eina de reflexió sobre el món. “Jo soc un optimista a la vida malgrat que al teatre sembli pessimista. Crec en l’ésser humà i en la possibilitat d’anar a millor. Faig unes obres que fosquegen, hi ha un cert malestar. Quan escrigui una comèdia segur que em sortirà una mica fosca. Però he comprovat que, en contra del que es diu, el públic no busca obres que el facin riure, sinó que el facin connectar”.