Nascut a Sevilla fa 33 anys i criat a l’Hospitalet de Llobregat, a José Manuel Álvarez no hi ha res que l’apassioni més que ballar. Ja ha treballat amb directors i coreògrafs com Marco Flores, Olga Pericet o Juan Carlos Lérida. El 2017 va inaugurar el seu estudi i escola de flamenc ¡La Capitana!, i ara acaba d’estrenar al Teatre Joventut el seu primer espectacle de producció pròpia, Bailes colaterales.

UNA FAMÍLIA AMB MOLT ART

La mare sempre li deia que no se saltés mai cap classe de ball, encara que plogués, nevés o tingués febre. Als 8 anys José Manuel Álvarez va començar a ballar cada diumenge a la penya del barri. I a casa ballava amb la mare i les tietes, que tenien “ mucho arte ”, com diu ell. Als 12 anys, per disgust del seu pare, va decidir que el seu camí era el ball, i ja s’hi va dedicar a fons fins als 17, quan va començar a treballar mentre aprenia dels millors, com Antonio Canales o Eva Yerbabuena. Tot i els seus dots sobre l’escenari, assegura que els seus pares mai l’han idolatrat.

CREATIVITAT I IMPROVISACIÓ

Confessa que és molt difícil fer-se un lloc en el món del flamenc, i que hi ha dos camins: o treballes en un tablao, un sector més teatral i sovint dirigit al turisme, o et dediques a la creació a través de les companyies de dansa. Ell intenta fer totes dues coses. “M’agrada el tablao perquè em dona l’oportunitat de la improvisació i em sento lliure, però també necessito la part més creativa de les companyies, on treballes amb coreògrafs”. Un dels seus grans referents, amb qui considera que va aprendre tota la base coreogràfica del flamenc, és Marcos Flores. “És un geni”.

BALLAR COM UN MÚSIC MÉS

Ara acaba d’estrenar el seu primer espectacle, Bailes colaterales, juntament amb tres ballarines. Un espectacle que es va estrenar l’1 de febrer al Teatre Joventut de l’Hospitalet. “L’únic que vull és empatxar-me de ballar tant com pugui”, confessa. Per això, l’espectacle és una successió de números de ball on s’intenta explorar amb l’efecte del moviment sobre els altres ballarins i on es juga bastant amb la improvisació. En tot cas, el bailaor vol disfrutar del que més li agrada: “la comunicació amb la música i amb el cant”. És a dir, ballar sent “un músic més”.