LA PORTADA
LAIA BELTRAN QUEROL

Iván Morales: “Ara és el moment d’obrir portes a la gent potent ”

Al dramaturg i director català se li presenten uns mesos intensos, amb obres en cartell i pròximes adaptacions de textos de Stefan Zweig, James Rhodes i Virginie Despentes

Iván Morales:  “Ara és el moment d’obrir portes a la gent potent ” / RUTH MARIGOT Zoom

REW

<<

Un edifici palplantat en un barri mig deshabitat. Una finestra encarada a la platja de la Barceloneta. Les onades batent a la sorra cada nit. Aquesta va ser la banda sonora més preuada de la infància d’Iván Morales, fill d’una periodista i un psicoanalista. “Bé, amb ell no hi he tingut relació. Ja se sap, en casa de herrero cuchillo de palo ”, deixa anar. No s’immuta, ni tan sols quan explica que tampoc porta el seu cognom. De qui parla amb gratitud és de la família materna. “Eren de classe mitjana-baixa, d’origen andalús, però entenien la cultura com una porta a la llibertat. La meva mare també va haver de lluitar molt per fer el que volia. La nostra filosofia era... com que hem de treballar, almenys fem alguna cosa que ens agradi molt”.

Dit i fet. Als 8 anys, Iván Morales va començar una carrera de nen actor a TV3. “Participava en programes com Oh, Bongònia!, vaig gravar un videoclip amb Carles Santos... Jo el que volia era guanyar diners, comprar-me una càmera i dirigir pel·lícules”, confessa. El gran públic, però, el recorda sobretot per haver interpretat l’amic adolescent del Martí de la sèrie Poblenou. “Sí, encara ara em paren pel carrer. Però en aquella època jo ja col·laborava en ràdios lliures, dibuixava còmics i feia muntatges teatrals a l’institut amb el Marc Martínez. Allà em vaig adonar que el teatre servia per expressar-te i per crear el teu propi món. Tots aquests anys van ser el meu millor background, sempre he sigut un tio molt anàrquic”, es reivindica.

PLAY

>

Rodar curts i escriure el guió de pel·lícules que van tenir certa repercussió -com Mi dulce (2000) i El truco del manco (2008)- van encarrilar Iván Morales cap al seu somni de dirigir un llarg. “Vaig estar-hi a punt, però finalment no va sortir perquè va coincidir amb la crisi econòmica i la mort del cine de classe mitjana”, recorda. No va rendir-se. “En aquell moment la meva necessitat era fer una cosa molt honesta. Per això vaig recuperar uns apunts de feia deu anys per escriure una obra de teatre inspirada en el format de Trio en mi bemoll d’Éric Rohmer. D’aquí va sorgir Sé de un lugar, una clatellada a la meva generació”.

Aquell muntatge fet sense un duro i amb actors que eren col·legues va triomfar. Tant, que li va canviar la vida personal i professional. “Finalment em vaig sentir com un director després de molts anys intentant trobar la fórmula per fer-ho -recalca-. La sala d’assaig és un dels llocs on em sento més feliç”. A Sé de un lugar va deixar marcat a foc el seu estil, que ha continuat en altres obres de teatre que ha escrit i/o dirigit com Jo mai, Cleòpatra, Wasted i La calavera de Connemara .“M’agrada trencar la barrera actor-espectador, oferir una experiència que realment remogui, aprofitar les incomoditats del teatre... Sempre intento treballar al màxim aquesta immersió, però hi ha obres o sales que m’ho permeten més o menys. Per a mi el teatre és un far, una eina de transformació des de la consciència que si no canviem les coses, ens n’anem a prendre pel cul. És obligatori fer-ho!”

FF

>>

Durant molt de temps, Iván Morales ha vestit l’etiqueta de rei del teatre indie. “No tinc vocació de pària. I no és que vulgui saltar al mainstream, és que ja ho he fet. A mi m’agrada guanyar-me bé la vida amb el que faig i a la vegada fer coses que m’agraden”. I continua disparant: “Els anys indies han sigut viure la precarietat i assumir-la, tot i la llibertat i sinceritat amb què et permet treballar. Així que és un insult a la gent realment underground que li diguin que jo soc indie. Saps què passa? Que vivim en un moment que pràcticament tota la gent de la meva generació ho és”.

Però ja no és el seu cas i, de fet, se li presenten uns mesos molt intensos. “Acaba de començar la gira catalana d’ Esmorza amb mi i també la reposició de La calavera de Connemara a La Villarroel. A més, estic col·laborant amb l’Orquestra Simfònica del Vallès, preparant un monòleg de Stefan Zweig amb en Jordi Bosch per al Romea -La partida d’escacs - i les adaptacions d’ Instrumental de James Rhodes i Teoria King Kong de Virginie Despentes per al Teatre Lliure. Ah! I també altres coses que encara no puc explicar”, diu misteriós, tot i que s’intueix una tornada al món audiovisual.

També és conscient que no ha sigut fàcil arribar fins aquí. “Ara és el moment d’aprofitar l’espai que he conquerit per aportar una mirada fresca, per explicar històries que crec que s’han d’explicar i, sobretot, per obrir portes a la gent potent, perquè no es trobin el tap que s’ha trobat la meva generació. De fet, jo sempre em vull envoltar dels millors, fugir de l’endogàmia i els prejudicis. És el que fan les societats sanes i intel·ligents. Ara bé, els actors que no volen el mínim conflicte no crec que els agradi treballar amb mi perquè jo sempre li dono la volta a tot”.