Un ‘Ben-Hur’ gai i feminista

Yllana Teatre revisa en clau d’humor aquesta història de romans en un espectacle teatral que beu del cinema i de les teories més iconoclastes sobre el clàssic. Es presenta a Sant Cugat del Vallès i, a partir del febrer, al Teatre Coliseum de Barcelona

Belén Ginart

3 min

Charlton Heston era l’únic que no ho sabia, però el cas és que els romans Ben-Hur i Messala s’estimaven. I no, el seu no era un amor fraternal o ajustat a una amistat profunda. Les teories més iconoclastes atribueixen una relació gai als dos personatges, l’un cristià i l’altre jueu, que per un malentès es juren odi etern. La seva història, primer en la novel·la de Lewis Wallace i després immortalitzada en forma de pèplum per William Wyler el 1959, forma part de l’imaginari de diverses generacions d’espectadors.

Ara teniu ocasió de revisar-la sota una nova llum, la de la companyia Yllana, que n’ha fet una versió teatral molt trencadora, que segurament no complauria Heston: era un dels actors més conservadors de Hollywood i defensava causes molt més testosteròniques, com el dret a portar el rifle sota el braç i utilitzar-lo a plaer, i la història no oficial diu que es va fer tot el possible perquè no s’adonés de les pulsions homoeròtiques dels dos personatges. Així, sense saber-ho, hauria contribuït a donar un particular subtext a la pel·lícula que donava veu a les comunitats silenciades, en aquest cas els gais, i permetia que els espectadors més entesos llegissin en una direcció diferent de la resta les curses d’homes suats en faldilla de cuir i les fuetades amb què els pilots de les quàdrigues feien córrer les bèsties.

Feia temps que els Yllana tenien ganes de portar al teatre una història de romans. La sòlida companyia, amb 27 anys de trajectòria (dimecres van estrenar a París el seu últim espectacle, The opera locos, en cartell al Théatre Bobino fins al 6 de gener), diversifica les feines en funció de les habilitats i disponibilitats dels seus cinc integrants. I en el cas de Ben-Hur, la idea original i la direcció la signen David Ottone i Juan Francisco Ramos, que van confiar a Nancho Novo la feina d’adaptació dramatúrgica de la història. La peça es va estrenar aquest estiu al Festival de Teatre Romà de Mèrida, on la van veure 13.000 espectadors en sis dies, i avui arriba al Teatre-Auditori de Sant Cugat en el marc d’una extensa gira (al febrer arribarà al Coliseum de Barcelona) que confirma el poder d’atracció que el clàssic manté entre el públic.

“A l’hora d’estrenar-nos en el teatre de romans ens vam decidir per Ben-Hur perquè té moltes possibilitats còmiques, és molt parodiable”, destaca David Ottone. “La idea era sorprendre i oferir nous angles sobre el món dels romans”, continua. El Ben-Hur d’Yllana es planteja com un exercici de teatre dins del teatre. A l’antiga Roma, una companyia d’actors vol representar la història de Ben-Hur i Messala un segle després de l’existència dels seus protagonistes. “A ells la història els ha arribat tergiversada, i així és com la representen. És una picada d’ull a les fake news contemporànies, a la distorsió que sovint pateixen les notícies”, continua Ottone. Les dones de la companyia es queixen del seu escàs paper en la trama de l’obra. De fet, a la pel·lícula la seva presència és minsa i inapreciable a partir de la meitat del metratge. Però els dos protagonistes no estan per orgues, però sí per romanços, i les tintes es carreguen en aquest sentit. A l’espectacle tenen molta importància els elements visuals: una pantalla gegant domina l’escena, i la interpretació recolza sovint en les imatges, generades per ordinador, que s’hi projecten. És el que Yllana anomena “teatremascope” i que els permet, per exemple, recrear amb solvència la famosa cursa de quàdrigues que va contribuir en bona mesura a popularitzar el film. “La pel·lícula és èpica i l’obra també ho havia de ser. L’escena de la cursa va ser el primer que ens vam plantejar. Ens semblava fonamental resoldre-la per poder avançar”, relata Ottone.

Segons explica el director, la versió teatral i gai de Ben-Hur és una barreja d’elements en què, a banda del text i la important presència de les imatges, es juga amb la màgia, el gest (segell característic d’Yllana), els titelles, la música i el ball. “Beu de moltes coses”, afirma. I, de la mateixa manera, més enllà del divertiment, per a qui vulgui veure-ho, “hi ha diferents capes en l’obra, diferents nivells de lectura. Agafem referents culturals per capgirar-los i en fem humor de provocació, del que et descol·loca. Busquem la rialla però també la sorpresa, la complexitat. I la gent s’ho passa bomba”.