Escenes
Belen Ginart

‘AKA’ o quan la mirada dels altres t’esquerda la identitat

‘AKA’ o quan la mirada dels altres t’esquerda la identitat Zoom

El Carlos és adoptat, però ni s’ho planteja. Tampoc que la seva pell és diferent. Se sent fill dels pares que l’han criat, pertany al lloc on ha viscut. Fins que la mirada aliena li nega la identitat. I n’hi retorna una altra que no sent com a pròpia. Cinc anys després d’uns esdeveniments fortuïts que li van canviar la vida i l’autoimatge, el Carlos explica la seva història. No és possible entrar en detalls sense fer espòiler. Perquè aquestes línies estructuren l’argument d’ AKA, una obra escrita per Daniel J. Meyer en una sola nit i que ara es presenta a la Sala Flyhard interpretada per Albert Salazar sota la direcció de Montse Rodríguez Clusella.

Que l’autor trigués tan poc a enllestir el text no és anecdòtic. Li tocava molt directament perquè, d’alguna manera, també és la seva història. Fa 13 anys que Daniel J. Meyer és català. 13 anys d’ençà que va arribar de l’Argentina amb la seva família, jueva d’ascendència alemanya, polonesa i russa. Se sent totalment d’aquí, però sovint les mirades, els comentaris de la gent, fan que es qüestioni d’on i qui és. “Sempre m’ha sorprès molt la distinció que es fa entre catalans i nouvinguts”, reconeix el Daniel. Sap que malgrat la seva voluntat, els seus sentiments, el seu univers referencial, “sempre seré el de fora”.

Per això, AKA pivota sobre una pregunta clau: “¿Ets qui creus que ets o el que la gent pensa que ets?” Com que és un debat on tothom es pot veure reflectit, la proposta de la directora passa per convertir els espectadors en part implicada. El Carlos els ha reunit per explicar-los la seva versió dels fets, i tots tenen molt a veure amb ell: són els seus pares, els amics de l’escola, els companys d’unes reunions terapèutiques a les quals ha assistit. “És un monòleg, però l’actor interpreta 17 personatges i fa constants viatges al passat i al futur per una dotzena de localitzacions diferents”, diu l’autor. Per cert, el Daniel no té cap trauma pel fet que el judici aliè el condemni a no ser d’enlloc. “Et deixa més desemparat”, diu, però a la vegada “aprens a adaptar-te”.