CINEMA
Cultura 27/11/2015

Els dinosaures segons Pixar

A ‘El viaje de Arlo’ un apatosaure intel·ligent forja un vincle d’amistat amb un nen cavernícola

Xavi Serra
4 min

És fàcil imaginar la cara de John Lasseter, el fundador de Pixar i actual director executiu de Disney, quan Pete Docter va fer-li el pitching per vendre-li Del revés. ¿Una història protagonitzada per les emocions d’una nena i ambientada en les diferents representacions de la consciència? Una idea extraordinària i molt original, sí, però a veure com els hi fas entendre als nens, que són el públic natural de Pixar. Amb El viaje de Arlo, en canvi, que arriba als cinemes només uns mesos després de Del revés, Lasseter devia respirar alleugerit tot just sentir la premissa. ¿Dinosaures xerraires que es fan amics de nens? ¿On s’ha de firmar?

Com pateixen molts pares i mares, l’obsessió pels dinosaures és una malaltia contagiosa amb una incidència altíssima entre els més menuts. Què hi ha en aquestes criatures prehistòriques extingides fa milions d’anys que fascina tant els nens? La dinomania ha generat al llarg dels anys gran quantitat de llibres il·lustrats, pòsters, joguines i, per descomptat, pel·lícules. Els dinosaures han sigut el motor que ha impulsat algunes de les fites tècniques de la història del cinema: des de les criatures prehistòriques creades per Willis O’Brien a la pionera El món perdut (1925) i la mítica King Kong (1933), fins a l’hiperrealisme digital dels dinosaures de Jurassic Park (1992), sense oblidar un dels primers exemples d’animació tradicional de la història, el curt Gertie the dinosaur de Winsor McCay, el genial autor del clàssic del còmic Little Nemo.

Però no tots els exemples de cinema juràssic són tan memorables. La britànica Fa un milió d’anys (Don Chaffey, 1966), més recordada pel biquini prehistòric de Rachel Welch que per les fantàstiques criatures animades per Ray Harryhausen, va donar peu a un seguit d’oblidables seqüeles de la Hammer; i ja en terreny animat, els dinosaures han donat peu a curiositats simpàtiques com Rex, un dinosaure a Nova York (1993)i la mediocre saga infantil A la recerca de la vall encantada.

El viaje de Arlo aporta una mica de dignitat al gènere dels dinosaures xerraires, començant per una premissa pròxima al terreny de la ciència-ficció. La història se situa en una realitat alternativa en què el cometa que va impactar contra la Terra fa milions d’anys -i que va provocar l’extinció dels dinosaures-, finalment, va passar de llarg. Som, doncs, en l’altre extrem del cinema apocalíptic: en lloc d’imaginar una catàstrofe planetària, la pel·lícula planteja una utopia ambiental en què els dinosaures han evolucionat i són intel·ligents. Parlen entre ells, conreen la Terra (els herbívors) i porten a pasturar el bestiar (els carnívors). Per a ells, els humans -encara en l’estat d’homes de les cavernes- són només unes bestioles que els roben menjar. El protagonisme descansa en l’Arlo, un dels tres fills d’una família d’apatosaures -abans coneguts com a brontosaures-, un jove poruc que no mostra aptituds naturals per enfrontar-se als reptes que planteja la vida dels dinosaures.

Si l’ambició conceptual de Del revés la convertia en la pel·lícula més adulta de Pixar, El viaje de Arlo és potser la més Disney. Un relat que encaixa en el cicle heroic de Joseph Campbell i s’estructura a partir del viatge de retorn de l’Arlo després de ser arrossegat lluny de casa per un riu. Una aventura amb regust clàssic i un to amable que contrasta amb la mort tràgica del primer acte, un cop d’efecte cruel i traumàtic al més pur estil de Bambi i El rei Lleó. Pares de nens sensibles, esteu avisats. Tampoc falta l’obligat aliat de l’heroi en forma d’animaló simpàtic; però El viaje de Arlo capgira els rols tradicionals fent que el company del protagonista sigui aquí un nen humà que s’acosta al dinosaure amb un instint protector gairebé caní. El típic secundari carismàtic que concentra totes les escenes de comèdia, eclipsa el protagonista i, probablement, acaba convertit en el favorit del públic infantil. I té el seu mèrit, tractant-se d’una pel·lícula de dinosaures.

Centrada en l’Arlo i la seva família, la pel·lícula deixa bona part d’aquest món de saures intel·ligents per explorar, però descobreix que els T-Rex ocupen el rol dels cowboys, conduint grans ramats de bestiar i enfrontant-se a malfactors d’altres espècies. Un refrescant gir cap al western que no sorprèn en un film de Pixar, on els gèneres sempre conviuen en harmonia: aventura, comèdia, melodramai fins i tot cinema de catàstrofes -l’escena de la riuada sembla copiada de Lo imposible - conformen també l’ADN d’una pel·lícula que, en essència, cal situar en el marc del cinema familiar. Tampoc sorprèn l’excel·lència tècnica de l’animació de Pixar, que a El viaje de Arlo brilla sobretot en la majestuositat dels paisatges. Ambientada al continent nord-americà, el seu hiperrealisme impressiona tant com el dels documentals de natura. I contrasta amb el disseny dels dinosaures, poc encertat, d’una estranya i artificial gomositat.

Però filant més prim, la gran pega que se li pot posar a El viaje de Arlo és que, a diferència de títols animats com Iced age, Madagascar i Com ensinistrar el teu drac, que onegen explícitament la bandera de l’entesa i la col·laboració entre espècies rivals, aquí el desenllaç acaba situant cada ovella amb la seva parella. ¿Una simple decisió dramàtica o falta de concòrdia? Potser, simplement, s’estan reservant alguna cosa per a la segona part. |

stats