Les clavegueres del poder

A l'inici de la primera temporada de Boss , a Tom Kane (Kelsey Grammer, en un canvi de registre de 180º respecte al paper de psicòleg radiofònic rondinaire però divertit que encarnava a Frasier ) li diagnostiquen demència amb cossos de Lewy, una malaltia neurodegenerativa que presenta símptomes semblants a l'Alzheimer i al Parkinson. L'alcalde de Chicago decideix no confessar el seu estat ni a la seva família ni al seu equip. Kane governa amb mà de ferro la tercera ciutat més poblada dels Estats Units i pensa seguir-ho fent malgrat que comença a tenir els primers episodis de tremolors, al·lucinacions i deliris.

Boss ha estat l'aposta de Starz, un petit canal per subscripció, per fer-se lloc en el panorama de la nova ficció televisiva nord-americana, com recentment han aconseguit altres cadenes per cable com AMC ( Mad men , The walking dead , Breaking bad ...) i Showtime ( Homeland ), seguint l'estela d'HBO. El creador de la sèrie és Farhad Safinia, coguionista de l'Apocalypto de Mel Gibson, i ha estat apadrinada per Gus van Sant, un altre cineasta de prestigi que s'apunta a la moda de dirigir i produir sèries, a la manera de Martin Scorsese amb Boardwalk empire .

NI UN PAM DE NET

La sèrie s'endinsa en les clavegueres de la política, on s'estenen la corrupció, les traïcions de tota mena i els pactes amb el diable. On s'és capaç de vendre's el fill a canvi de mantenir-se a la poltrona. Al contrari d'altres sèries que han mostrat el poder polític entre bastidors, com El ala oeste de la Casa Blanca , al Chicago de Boss no hi ha un pam de net. Des de l'Ajuntament, Kane aconsegueix mantenir el control mentre al seu voltant esclata un escàndol relacionat amb el vessament de residus tòxics, alguns col·legues conspiren per treure'l del mig i un periodista furga en el seu passat. La seva vida privada tampoc no és precisament modèlica. Manté un matrimoni de conveniència amb la filla de l'anterior alcalde, una bellíssima versió de Lady Macbeth que no dubta a abandonar la filla drogoaddicta per salvar les aparences i la noia decideix refugiar-se en la religió en un barri marginal. Els responsables de Boss han après algunes lliçons d'altres sèries d'èxit. A cada capítol no hi falten les escenes de sexe explícit habituals en les ficcions de la televisió per cable. I la història va guanyant interès a mesura que els personatges es mostren més pèrfids i miserables.

UN AIRE SHAKESPEARIÀ

Les lluites per mantenir-se en el poder desprenen cert aire shakespearià. Fins i tot tràgic. La malaltia degenerativa del protagonista funciona, de fet, com una metàfora del seu propi mandat: el seu cervell, com la seva ètica com a polític, es va podrint fatalment.

Malgrat la bona recepció crítica (Grammer fins i tot es va endur el Globus d'Or l'any passat), Starz ha decidit no encarregar una tercera temporada de Boss a causa dels baixos índexs d'audiència de la sèrie. La cadena ha insinuat que produiria una pel·lícula perquè l'alcalde Kane es pogués acomiadar d'una manera adient. Però, per si de cas no arriba, gaudiu d'aquesta segona i última temporada de la sèrie al Canal+.