La vida d'en Carbassó

66 MIN. Suïssa (2016)

La vida d'en Carbassó

Direcció: Claude Barras

Guió: Morgan Navarro, Céline Sciamma, Germano Zullo

Amb: Animació

Crítica de cinema
Eulàlia Iglesias

La vida d'en Carbassó

L'animació no només facilita crear universos fantàstics que resultarien impossibles de reproduir d'una altra manera. La vida d'en Carbassó demostra que també permet endinsar-nos en territoris ultrasensibles, en aquest cas el de les infanteses ferides per l'absència o l'abús dels pares, sense caure en el drama lacrimogen ni l'excessiu paternalisme. Costa imaginar-se una pel·lícula com aquesta, que se situa en un centre d'acollida per a infants desemparats, amb joves intèrprets de carn i ossos. Amb una delicadesa extraordinària, el director Claude Barras plasma a través d'uns tendres titelles d'ulls esbatanats les diferents formes de dolor d'uns nens i nenes que se senten abandonats cadascun a la seva manera. Alhora que mostra com, malgrat tot, sempre és possible refer els llaços de l'estima. La pel·lícula comença amarada d'una tristor que mai l'arriba a ofegar i de mica en mica s'obre també a l'humor i a la tendra calidesa que emana de la complicitat entre la canalla. Barras es desvela com un d'aquells cineastes amb el do per manegar un material així de fràgil sense malmetre'l. Poques pel·lícules saben trobar aquest equilibri entre gravetat i lleugeresa, entre duresa i optimisme, a l'hora d'aproximar-se a un tema, el de les criatures abandonades o òrfenes, que fa encongir el cor. Entre els grans moments d'aquesta perla cinematogràfica, inesperada també en les seves eleccions musicals i que amb prou feines arriba a l'hora de durada, hi ha l'escena on els petits ballen al ritme del hit postpunk dels vuitanta Eisbär de Grauzone.