Un tren de la bruixa addictiu i ple d’homenatges

96 MIN. Estats Units (2018)

La monja

Direcció: Corin Hardy

Guió: Gary Dauberman

Amb: Taissa Farmiga, Demian Bichir, Bonnie Aarons, Charlotte Hope, Ingrid Bisu, Jonas Bloquet

Crítica de cinema
XAVI SÁNCHEZ PONS

‘La monja’, un tren de la bruixa addictiu i ple d’homenatges

Últimament sembla que les úniques pel·lícules de terror que es valoren són les que tenen un rerefons intel·lectual i fan servir el gènere com a mecanisme per crear metàfores existencials i polítiques sobre el món en què vivim. Ara bé, aquest nou terror elevat -el terme fa una mica de mandra, per què negar-ho-, que ha donat títols recents força reeixits com Hereditary, Un lugar tranquilo o el remake de Suspiria de Luca Guadagnino, té com a efecte col·lateral un menyspreu innecessari a l’horror recreatiu, el que reivindiquen els espectacles de grand guignol, plens d’ensurts i d’efectes especials, que es veien fa temps a les barraques de les fires de poble.

La monja, pel·lícula pertanyent a l’univers expandit de la saga L’expedient Warren, reivindica amb encert la tradició del terror que busca la festa i la xerinola macabres. I ho fa jugant a dues bandes, oferint un tren de la bruixa addictiu que agradarà al públic habitual de les multisales i farcint el metratge d’homenatges al gènere que faran les delícies dels seus fans. I és que aquesta història ambientada en la Romania dels anys cinquanta sobre l’origen de la monja diabòlica que apareixia a L’expedient Warren: el cas Enfield beu directament del terror gòtic de la Hammer, de la bogeria grindhouse italiana de Lucio Fulci i del fantaterror espanyol d’Amando de Ossorio. Un triple combo guanyador.