‘La casa torcida’, una nova adaptació d’Agatha Christie fallida

Ho vam comprovar fa poc amb la nefasta Assassinat a l'Orient Express, quan una pel·lícula sobre la literatura d’Agatha Christie és dolenta té números per acabar sent molt dolenta. No hi ha termes mitjans i ara mateix el problema és més que evident: pensar, rodar i executar “a l’antiga” és francament complicat i que resulti reeixit està a l’abast de pocs. Aquest és, de nou, el problema principal de La casa torcida: la seva operació vintage no va ni amb rodes. El director és d’una impersonalitat galopant i tot el que ofereix en pantalla no pot ser més encarcarat i postís. Flirteja amb l’estètica clarament telefílmica i aquesta història de l’assassinat d’un milionari –amb la família en ple com a sospitosa- es queda estancada en una voluntat esteticista llastada pel que hauria de ser un dels seus valors: el protagonisme coral tan típic dels casos imaginats per Christie. Esclar que si comptes amb un repartiment tan justet com el que ens ocupa, no és que puguis presumir de gaire capacitat d’injectar carisma.

Atrapada entre la necessitat d’elegància –proverbial en aquest tipus de films- i el joc atrevit (i fallit) del grand guignol no aconsegueix ni una cosa ni l’altra. Es fa llaaaarga i acaba molestant la seva matusseria visual i argumental. I Glenn Close? Doncs posseïda per rampells de Cruella de Vil i ben poc més.