'El taller de escritura', el procés creatiu com a reinserció social

El nom de la vila provençal de La Ciutat evoca els orígens del cinema, ja que va ser aquí on els germans Lumière van rodar un dels seus primers títols, L’arribada del tren a l’estació, però el film d’aquests pioners no apareix a El taller de escritura de Laurent Cantet. En canvi, sí que inclou imatges d’arxiu locals al voltant de l’altre gran fet històric que ha marcat La Ciutat: el tancament, després d’unes mobilitzacions socials de gran envergadura, de les drassanes on havien arribat a treballar unes 6.000 persones.

El tema de l’antic passat obrer de la zona plana sobre aquest taller d’escriptura que centra el nou film de Cantet, coescrit com és habitual amb Robin Campillo (el també director de 120 pulsacions per minut). L’Ajuntament de la localitat organitza aquest curs amb voluntat de reinserció social per a joves amb vocació literària i sense altres recursos. L’única condició és que elaborin una novel·la negra i converteixin La Ciutat en l’espai on es desenvolupa la trama. Una novel·lista de cert ressò en el món literari, Olivia (Marina Foïs), s’ocupa de les classes, on assisteixen poc més de mitja dotzena d’alumnes. La majoria recorden la importància de les drassanes, però són temes més actuals com els atemptats a Charlie Hebdo i a Niça i la seva pròpia situació socioeconòmica el que els fa bullir la sang.

Com a La classe, Laurent Cantet ens submergeix en les dinàmiques que mouen el taller dia a dia a partir de la dialèctica que es crea entre alumnes i professora i entre els estudiants mateixos. De la mateixa manera que a la pel·lícula que va guanyar la Palma d’Or, aquí la mestra tampoc exerceix de figura d’autoritat i/o de redempció inapel·lable que es relaciona amb els nois i noies de manera unidireccional. Les discussions esdevenen majoritàriament un element positiu en un debat divers que fa avançar el procés de creació, però alhora provoquen l’aparició de friccions vàries. En aquest cas, Cantet no manté tota l’estona el protagonisme col·lectiu i fa notar, com l’Olivia, la seva fascinació per un dels alumnes, l’Antoine (Matthieu Lucci), que encarna alhora el talent precoç, l’agressivitat davant el fet de sentir-se fora de lloc i l’atracció pels radicalismes d’ultradreta. Així, el film explora sense embolicar-s’hi més del necessari la tensió i alhora atracció (social, personal, creativa...) que es crea entre l’Olivia i l’Antoine, alhora que converteix la figura de l’Antoine en el símbol de l’angoixa col·lectiva i individual de tota una generació de francesos que no albiren un horitzó de futur. Com a paisatge de fons tan bell com opressor, l’impressionant perfil marítim de La Ciutat i les seves cales envoltades de penya-segats.