cinema
GERARD CASAU

El sorprenent èxit del debut d’Ana Asensio com a directora

‘Most beautiful island’, de l’actriu madrilenya establerta a Nova York, arriba a les nostres pantalles després d’aconseguir el màxim guardó al prestigiós South by Southwest

El sorprenent èxit del debut d’Ana Asensio com a directora / CON UN PACK Zoom

“Que quina va ser la meva primera impressió de Nova York? Mira, tot just posar els peus allà vaig tenir un atac de pànic. Amb això te’n pots fer una idea”. Des del primer moment, va quedar clar que la relació entre Ana Asensio i la gran metròpolis estatunidenca no seria precisament un camí de roses. L’any 2001 l’actriu madrilenya va decidir provar sort passant una temporada en una ciutat que l’atreia per la seva immortal iconicitat cinematogràfica. “Quan trepitges el carrer, notes una energia aclaparadora, que et fa sentir diminuta. Va ser aquesta ansietat la que em va reptar a seguir allà”. El procés d’adaptació va ser llarg, tant en l’àmbit anímic com en el burocràtic: “Vaig sol·licitar un visat a través d’una agència de models, i fins que me’l van concedir estava en una mena de purgatori, sense tenir estalvis ni papers: és d’allà d’on sorgeix Most beautiful island. Anava passant el temps, i les coses no sortien com jo volia. Això em va fer entrar en una fase depressiva, fins que vaig decidir agafar el control de la situació. I tenia clar que el que més desitjava en el món era fer una pel·lícula, encara que no m’hagués posat mai darrere d’una càmera”.

I què és el que volia explicar Ana Asensio a Most beautiful island? En essència, una història que s’assemblava molt a aquelles experiències que havia viscut, però que no és autobiogràfica. A la pantalla, Asensio és la Luciana, una noia que ha emigrat a Nova York fugint d’un drama personal i que ara sobreviu compaginant feines precàries. Fins que un dia una amiga li parla d’un encàrrec senzill: només cal que es posi un vestit elegant i assisteixi a una reunió privada, i rebrà un xec generós. El tracte, però, té una part fosca, que porta la pel·lícula del realisme urbà a un territori molt més inquietant. “Des del primer moment tenia clar que la història havia de fer aquest canvi dràstic, però confiava que quan arribés l’espectador estigués tan ficat en el cap de la Luciana que no ho percebés com una ruptura. El que volia era que es comprengués el camí i la necessitat que porta al personatge a col·locar-se en una situació perillosa”.

Un èxit sorprenent

Un cop acabada, Most beautiful island havia d’arribar al públic, però la seva autora no aconseguia intuir on podria trobar-lo. Les coses es van aclarir quan la pel·lícula va ser seleccionada pel festival South by Southwest d’Austin. “És un dels certàmens més importants als Estats Units, en què es descobreixen molts nous talents. Jo estava convençuda que aniríem a una secció paral·lela, amb altres propostes petites. Em va sorprendre molt que ens volguessin incloure a la competició oficial: va ser llavors quan em vaig adonar que aquesta pel·lícula, que em semblava tan estranya, potser podia interessar a més gent del que jo pensava”. Així va ser, i a Austin el boca-orella va fer que cada sessió de Most beautiful island estigués més plena que l’anterior, i es va coronar finalment com a guanyadora del festival. Començava així una ruta d’aplaudiments que ha dut el film a ser programat en una trentena de festivals i a tancar acords de distribució en països com el Japó. “A Hollywood, no es considera que una pel·lícula ha funcionat fins que genera beneficis. Però per a una producció independent, el sol fet que es vegi i que tregui el cap a la cartellera ja és un èxit”.