Tot i les incursions en la comèdia o en la ficció juvenil, Fatih Akin s’ha fet un nom en el cinema d’autor europeu proposant relats preocupats per la qüestió de la violència, amb històries cridaneres, sense gaire sentit de la mesura i que fluctuen entre diversos gèneres cinematogràfics. A En la sombra, protagonitzada per Diane Kruger, Akin compleix de manera rigorosa amb aquests trets d’estil per posar en escena al mateix temps un film judicial, un thriller sobre l’amenaça del racisme a Europa, i el retrat d’una dona ofegada pel dol –la seva família ha mort assassinada en un atemptat perpetrat per una parella de neonazis–, que es transforma a causa de les circumstàncies en un àngel de venjança. Kruger, de fet, ajuda a donar solidesa a la pel·lícula amb una de les seves millors actuacions, però la seva esforçada interpretació també es veu afectada pels constants intents de desbordament propis del cinema d’Akin: plans barrocs i efectistes donen forma a un relat sospitós de voler sacsejar les emocions de l’espectador, que de seguida podrà intuir cap on condueix la paleta de trucs del cineasta. Per això, En la sombra peca de cacofònica i segurament de lleugera, però Akin, malgrat les carències, té ben clar el seu missatge: les coses poden saltar fetes a miques quan no hi ha res a perdre. Ni tan sols el control d’un mateix.
