A silent voice

130 MIN. Japó (2016)

A silent voice

Direcció: Naoko Yamada

Guió: Reiko Yoshida

Crítica de cinema
Eulàlia Iglesias

‘A silent voice’ i els molts matisos del ‘bullying’

La vitalitat del cinema d'animació japonès va més enllà de l'Studio Ghibli, com posen de manifest les obres de Makoto Shinkai, Mamoru Hosoda i Naoko Yamada, entre d'altres. Aquesta última directora estrena entre nosaltres el seu tercer llargmetratge, A silent voice, un gran èxit al seu país d'origen. A partir del manga homònim de Yoshitoki Ōima, Yamada desplega un drama al voltant de l'assetjament escolar, però sobretot entorn del procés de redempció d'un adolescent abusananos i de les seves víctimes i els seus companys.

A l'inici del film, en Shoya planeja suïcidar-se. A l'escola va humiliar una alumna sord-muda, la Nishimiya, que es va veure obligada a canviar de centre. Pocs anys després, decideix encarar el mal que va fer, alhora que els seus companys el condemnen a l'ostracisme després d'haver estat còmplices silenciosos de la seva violència. Yamada no es limita a assenyalar víctimes i botxins. Sobretot vol entendre l'extrema vulnerabilitat dels nois i noies en aquest context. Com afirma una de les protagonistes, quan s'és menor es té una visió més limitada de les coses i de vegades costa d'actuar d'una altra manera. La capacitat de Yamada per copsar els matisos del comportament juvenil està a l'altura del preciós detallisme del dibuix, en una pel·lícula que té vocació de mirall catàrtic col·lectiu de cara als espectadors adolescents.