'El sacrificio de un ciervo sagrado', el malson d’una família burgesa
Yorgos Lanthimos té una idea de la diversió deliciosament perversa. Segur que quan de petit explicava acudits a l’escola, els seus amics devien sortir corrent espantats sense entendre res. Les seves tres pel·lícules més celebrades plantegen una reinvenció pertorbadora i salvatge de l’humor negre sense fer presoners. De fet, molts posen cares rares quan es parla de Canino i Llagosta en aquests termes; la primera, una dissecció en clau sadomasoquista del dia a dia d’una família disfuncional i, la segona, una sàtira distòpica i grotesca sobre el cyber dating actual. Podríem dir que el que fa riure al director grec –el trencament de les convencions socials, la hipocresia humana i la buidor de l’existència–, no és del gust de la majoria, quelcom que es confirma a El sacrificio de un ciervo sagrado: el film més frontal en el contingut i en els riures nerviosos, però el més refinat en la posada en escena. Sí, un contrast desconcertant i enriquidor. És més, la maduresa de Lanthimos com a cineasta es confirma en aquest relat de terror on no sabem ben bé si hi ha o no alguna cosa de sobrenatural. Un altre encert: la juguesca amb aquesta indefinició, creant així una atmosfera enrarida i inquietant que ens remou de la butaca de forma constant.
En essència, la premissa d’El sacrificio de un ciervo sagrado, premi al millor guió al passat festival Cannes i una de les sensacions a l’últim Festival de Sitges, no és original; l’esquema bàsic és el de família burgesa que amaga un secret obscur i l’intent d’amagar-ho. Tanmateix, el gir fantastique és el mecanisme que fa servir Lanthimos per posar en marxa la seva maquinària malaltissa i subversiva com a fabulador retorçat: el suposat mal d’ull que un adolescent de classe obrera llança a la família d’un cardiòleg interpretat per Colin Farrell. Partint d’aquí, el director d’Alps crea, novament, un món propi; una de les seves especialitats i quelcom que el fa únic. Com ja feia a Canino i a Llagosta, construeix un univers semblant al nostre, però alhora diferent on l’ètica i la moralitat i la línia que separa el bé i el mal se suspenen; una mena de dimensió paral·lela que posseeix les seves pròpies regles, poblada per personatges sense empatia, morts per dins i moguts per pulsions primitives i sexuals, capaços de qualsevol ignomínia per tal d’amagar les seves debilitats o per salvaguardar la seva posició de benestar a la societat. És a dir, Lanthimos elaborant un espill deformant amb la seva marca de fàbrica en el qual els habitants d’Occident ens hi veiem reflectits.
