La revolución silenciosa

111 MIN. Alemanya (2018)

La revolución silenciosa

Direcció: Lars Kraume

Guió: Lars Kraume

Amb: Jonas Dassler, Judith Engel, Tom Gramenz, Michael Gwisdek

Crítica de cinema
Manu Yáñez

'La revolución silenciosa', contra un mar de secrets i mentides

Com ja passava amb l’anterior pel·lícula de l’alemany Lars KraumeEl cas Fritz Bauer, en què s’estudiaven “els processos d'Auschwitz”–, La revolución silenciosa destaca més per la complexitat del retrat històric que per la seva convencional posada en escena o per l'evidència dels seus plantejaments narratius. Com en el film precedent, el valor de la proposta té a veure amb els limitats esforços que el cinema ha invertit a explorar, des de la perspectiva alemanya, el període immediatament anterior a la construcció del Mur de Berlín, quan les ferides del nazisme coïen amb soterrada intensitat.

Combinant un transparent estudi sociopolític i altes dosis de pirotècnia melodramàtica, La revolución silenciosa presenta la crònica del viacrucis d’un grup de joves que van gosar enfrontar-se a l’autoritari govern comunista de l’Alemanya de l’Est. Plantejada com una espècie d’híbrid entre La vida dels altres i El club dels poetes morts, emprant dosis equivalents de paranoia i romanticisme juvenil, la pel·lícula troba el nord quan se centra en la relació dels joves idealistes amb els seus progenitors, que darrere d’una cuirassa de rectitud moral amaguen un cúmul de contradiccions inconfessables. Així, més enllà de la tova construcció dramàtica, La revolución silenciosa s’atreveix a descriure la història com un relliscós mar de secrets i mentides.