Crítica de cinema
Cultura Cinema 06/09/2018

'Les distàncies', retrat d'una generació desencantada

Eulàlia Iglesias
2 min

En el seu primer llargmetratge, Blog (2010), Elena Trapé partia d'un fet real, el pacte d'un grup d'adolescents nord-americanes per quedar-se embarassades alhora, per realitzar un film al voltant d'una qüestió aleshores encara poc reivindicada al cinema, la complicitat inexpugnable d'una colla d'amigues. A Les distàncies, també tenim un grup de col·legues com a protagonistes. Però si Blog se centrava en l'amistat en el seu moment àlgid, quan resulta el vincle emocional més important en la vida d'una persona, el segon llarg de ficció de Trapé n'explora la fase crepuscular. I si en aquella opera prima la marca temporal venia donada pels dispositius tecnològics a través dels quals es comunicaven les protagonistes i conformaven la imatge del film, aquí les circumstàncies històriques es fan notar no pels ginys externs sinó per les cicatrius emocionals que han deixat en els personatges.

Els protagonistes de Les distàncies s'acosten més a l'edat i al context de la mateixa directora que les de Blog. Trapé perfila uns protagonistes d'allò més identificables. L'Olivia, l'Eloi, el Guille i l'Anna s'escapen un cap de setmana a Berlín per fer una visita sorpresa al seu amic de l'època de la universitat, el Comas, que viu a la capital alemanya i just fa 35 anys aquell diumenge. Però l'arribada dels companys no sembla fer-li especial il·lusió. Al llarg de tres dies, el que havia de resultar una celebració festiva agafa un to molt diferent. La primera part, situada al pis del protagonista, registra els intents de reconnexió entre els personatges, que haurien de cristal·litzar en la festa d'aniversari. Trapé filma amb precisió i des de la distància curta els desajustos entre els diferents membres del grup: petites incomoditats, manca d'interès, complicitats perdudes... Quan el Comas no torna a casa la primera nit que surten junts, passem de la concentració inicial a la disgregació progressiva del nucli de personatges per la ciutat. En una línia similar a la del cinema de Carlos Marques-Marcet, al segon llarg de Trapé les distàncies geogràfiques permeten parlar de les emocionals.

A través d'aquesta amistat en dissolució, Les distàncies plasma les frustracions generades per la crisi econòmica que va obligar una generació educada per a l'èxit a estancar-se en un punt mort. Trapé, però, no resulta gens autocomplaent amb els personatges i apunta també a la immaduresa de qui s'ha aferrat als seus records de joventut (ai, aquell estiu a Benicàssim...) i no s'adapta a la realitat present. No per atzar, el personatge més sensat l'encarna l'amiga alemanya de Comas, d'una generació més jove. Al final de Les distàncies queda un pòsit d'amargor com pocs films recents ens han deixat.

stats