CINEMA
XAVI SÁNCHEZ PONS

La resurrecció del M. Night Shyamalan prestidigitador

Després de rebre el Premi d’Honor del Festival de Sitges el mes d’octubre, el cineasta estrena ‘Glass (Cristal)’ a les sales comercials, amb què tanca una suculent trilogia

La resurrecció del  M. Night Shyamalan prestidigitador / DISNEY Zoom

El mes d’octubre passat M. Night Shyamalan va visitar Sitges per presentar un avançament de Glass (Cristal) i per recollir el Gran Premi d’Honor del festival. Quan li van preguntar per la seva nova etapa com a cineasta, en la qual s’ha refugiat en projectes de pressupost ajustat que li han permès renéixer creativament després de fiascos com Airbender, l’últim guerrer (2010) i After earth (2013), el director nord-americà nascut a l’Índia va dir el següent: “Jo pago les meves pel·lícules i així puc matar qui vulgui. He d’hipotecar la casa, però ningú em diu què he de fer perquè no hi ha 50 milions en joc”. Shyamalan, que aquest any celebra el vintè aniversari de l’estrena d’ El sisè sentit (1999), el film que el va convertir en una estrella, ha hagut que fer-se petit per tornar a ser gran. Un moviment natural per a un director que, en realitat, sempre ha estat una rara avis en un Hollywood dominat per ficcions reescalfades.

“Hi ha màgia que és de debò”, diu el nen que veu gent morta a El sisè sentit, una frase que també serveix per descriure l’ADN del cinema de Shyamalan i la naturalesa de les seves millors pel·lícules. El director crescut a Filadèlfia (ciutat on se situen la gran majoria de les seves històries) es va fer famós gràcies als seus guions originals de gènere fantàstic i de terror amb desenllaços sorpresa protagonitzats per marginats i famílies disfuncionals (personatges amb tares emocionals proclius a interactuar amb el sobrenatural). En essència, els seus films són com trucs de màgia únics i molt ben elaborats duts a terme per un mag que, durant molts minuts, desvia l’atenció del públic per sorprendre’l al final. Els twists, les catarsis emocionals en estat pur, d’ El sisè sentit, El protegit (2000), Senyals (2002) o El bosc (2004) es van convertir en hits de taquilla i en la seva marca de fàbrica.

Ara bé, el 2006 Shyamalan, un realitzador odiat per la crítica ianqui i estimat per l’europea, es va cansar dels finals sorpresa hereus de Rod Serling i la sèrie de televisió La dimensió desconeguda (1959-1964). I la seva infal·libilitat a taquilla va començar a trontollar. A La jove de l’aigua, una reivindicació al·lucinant de la fe en la fantasia com a motor vital -un dels leitmotivs del seu cinema-, va crear un conte de fades modern i excèntric que només va recaptar el que havia costat, uns 70 milions de dòlars. L’incident (2008), una pel·lícula gairebé d’autor sobre la fi del món on el perill és l’aire que respiren els protagonistes, va funcionar millor, però no va igualar els seus grans èxits. Tot seguit, accepta dos projectes d’encàrrec i caríssims on la seva màgia i personalitat desapareixen: Airbender, l’últim guerrer (aventures fantàstiques i arts marcials) i After earth (ciència ficció i cienciologia amb Will Smith).

Rescatat per Blumhouse

Conscient del pas en fals i amb ganes de recuperar la seva llibertat creativa, Shyamalan fitxa per Blumhouse, productora de terror de moda especialitzada en films de baix pressupost. El 2015 torna al gènere amb l’excel·lent found footage La visita, una pel·lícula de cinc milions de dòlars que arriba als cent de recaptació. Un any després, i com a mag murri que és, treu un nou conill del barret amb Múltiple, una sorprenent seqüela d’ El protegit i segona part d’una trilogia que ara es tanca amb la sublim Glass (Cristal). Afortunadament, tenim M. Night Shyamalan per a estona.

FANTASMES, SUPERHEROIS I IDENTITATS MÚLTIPLES

‘El sisè sentit’ (1999)

Una història de fantasmes moderna situada a una Filadèlfia gòtica. William Peter Blatty, escriptor de L’exorcista, la va descriure com la pel·lícula que millor ha sabut mostrar les connexions que existeixen entre els mons dels vius i dels morts. Va estar nominada a sis Oscars.

‘El protegit’ (2000)

El film de superherois més original de la història. De caràcter existencialista, ens revela que darrere de la realitat més trista es pot amagar quelcom extraordinari. Shyamalan equipara la fantasia amb l’esperança i la revolució. Una idea també present a Glass (Cristal).

‘L’incident’ (2008)

L’angoixa i la paranoia d’estar viu mitjançant una història apocalíptica sobre una estranya pandèmia que fa embogir la humanitat. L’obra més arriscada i alhora més incompresa i influent del director de Senyals. D’aquí han begut hits recents com A ciegas i Un lugar tranquilo.

‘La visita’ (2015)

L’humor negre i el macabre en un equilibri perfecte. Una de les pel·lícules de terror més importants de la dècada, on Shyamalan s’apropia i juga amb totes les tendències que han marcat el gènere durant l’última dècada per tornar a obtenir el títol de mestre de l’horror.

‘Múltiple’ (2016)

En l’era de les falses identitats a Internet, Shyamalan proposa una història sobre l’abús sexual infantil i un assassí en sèrie de personalitat fragmentada. Ara bé, als crèdits finals descobrim que es tracta d’una seqüela d’ El protegit. Un dels millors trucs de màgia del realitzador ianqui. u