El regreso de Mary Poppins

130 MIN. Estats Units (2018)

El regreso de Mary Poppins

Direcció: Rob Marshall

Guió: David Magee

Amb: Emily Blunt, Lin-Manuel Miranda, Ben Whishaw, Emily Mortimer, Julie Walters, Dick Van Dyke, Angela Lansbury, Colin Firth, Meryl Streep

Crítica
Eulàlia Iglesias

'El regreso de Mary Poppins', una digna revisió de l'original

Fa poc més de mig segle que Disney va estrenar Mary Poppins (1964), un dels seus films més populars i prestigiosos. A tocar de Nadal n'estrenen un remake disfressat de continuació. A El regreso de Mary Poppins la mainadera del títol retorna a la casa dels Banks vint anys després per donar un cop de mà a la Jane i el Michael, ara adults, i cuidar els fills d'ell. Els intèrprets, el conflicte i les cançons han canviat, però es mantenen els tipus de personatges, els escenaris londinencs, l'evocació d'un món màgic en què es barregen dibuixos animats i éssers de carns i ossos, i l'esperit de film familiar comandat per una mainadera tan dolça com disciplinada.

Emily Blunt refresca amb encant les essències de la Mary Poppins immortalitzada per Julie Andrews i li afegeix un punt just de picardia que queda molt bé al personatge. En canvi, Lin-Manuel Miranda, l'actor revelació de Broadway gràcies al musical Hamilton, està desaprofitat com a hereu de l'escura-xemeneies Bert (Dick Van Dyke). Disney retorna a Londres en un moment en què el cinema britànic s'ha consolidat com una factoria d'èxit per al cinema familiar amb sagues com les de Harry Potter o els films de l'osset Paddington. El regreso de Mary Poppins també s'encomana d'aquesta visió nostàlgica del Londres d'abans, on l'atmosfera semblava la propícia per a la màgia. Però el director Rob Marshall i el guionista David Magee també impregnen el film de cert alè social (Jane és sindicalista, els protagonistes corren el perill de ser desnonats...) que connecta amb preocupacions actuals i fins i tot l'acosta a l'esperit nadalenc antibanquers depredadors de Que bonic que és viure, de Frank Capra. La pel·lícula acaba amb una seqüència excessiva en durada i almívar, però resulta una digna revisió de l'original. Això sí, malgrat que les cançons hi funcionen prou bé, no n’hi ha cap que apunti a mantenir-se en la memòria col·lectiva com ho van fer Chim chim cher-ee o Supercalifragilisticexpialidocious.