A primera vista, el material de partida escollit per Andy Serkis –l'actor darrere del Gòl·lum d'El senyor dels anells– per al seu debut com a director és, si més no, inesperat. Una razón para vivir narra la història real de Robin Cavendish (Andrew Garfield), que, després de quedar completament paralitzat, va lluitar amb la seva dona (Claire Foy) per la dignitat dels pacients amb discapacitat severa. Garfield concentra en el seu rostre, travessat per subtils modulacions gestuals, les emocions d'un personatge atrapat en un cos inert, un talent que Serkis, virtuós de la gimnàstica facial d'alt voltatge en les seves encarnacions digitals, deu haver aplaudit amb força.
El recital interpretatiu de Garfield és el millor d’aquest ortodox biopic, que pot ser, en ocasions, irritantment vitalista. El principal problema del film és que el seu poderós missatge –la denúncia de protocols mèdics que confinaven persones amb discapacitats greus en inhumans pavellons hospitalaris– es dilueix per la manera en què deixa fora de camp, de manera sistemàtica, els detalls més escabrosos, així com els sacrificis i frustracions inherents al treball de cures. Davant d’aquests clarobscurs, Serkis opta per un edificant relat d'amor i amistat, amb festes al jardí i passejades pel camp. La reivindicació festiva de les ganes de viure es converteix, llavors, en pura anestèsia: una estratègia per fer digerible a l'espectador una realitat polièdrica i, sovint, difícilment suportable.
