CINEMA
IGNASI FRANCH

Ser raper i pare sense feina a l’Europa de la crisi

‘Niñato’, un film premiat que s’ha rodat durant sis anys, tracta dels canvis de rols familiars, de les paternitats i de les vocacions artístiques en un context de precarietat

Ser raper i pare sense feina a l’Europa de la crisi / MÁRGENES MÁRGENES Zoom

El primer llargmetratge com a realitzador d’Adrián Orr, assistent de direcció en films com La isla mínima, és un relat auster. Amb esperit documental, el madrileny ha prosseguit la tasca empresa al curtmetratge Buenos días resistencia : ha retratat durant sis anys la vida d’un músic de hip-hop vocacional i la relació que manté amb els tres nens de la seva família. Després del seu exitós pas per festivals especialitzats, Niñato s’estrena a les sales comercials.

El niñato del títol, David, és un amic del realitzador amb el qual van compartir aventures raperes de joventut. El temps ha passat, i amb ell ho ha fet el somni de guanyar-se la vida amb la música. Al realitzador li va interessar com la passió d’en David per continuar fent cançons, mentre renunciava a assumir feines precàries, coexistia amb la passió per encarregar-se dels nens i educar-los creativament. “Em va semblar atraient observar com podia evolucionar aquesta situació, per això vaig pensar en un rodatge que s’estengués en el temps”, explica.

A la pel·lícula hi destaquen les complicitats i les friccions entre el pare jove i un dels nens, Oro. Al rerefons, l’escenari social que ha deixat el crac financer del 2008, on pagar el menjador escolar s’ha convertit en un luxe. “Els mitjans i el partit que tenim al govern ens diuen que hem superat la crisi, però moltíssima gent no se n’ha escapat. La família d’en David aconsegueix tirar endavant, però han passat moments difícils”, explica Orr. El cineasta destaca que la pel·lícula “és positiva perquè ells ho són”.

A parer del realitzador, alguns exponents de l’anomenat cinema social parteixen d’una mirada forana i que, en ocasions, desprèn una certa superioritat. Niñato, en canvi, tracta d’espais i persones properes a Orr. “Jo miro els personatges d’igual a igual, comparteixo una sensibilitat de classe, i la resta sorgeix d’una manera més orgànica. No s’imposta una trama ni s’imposen unes idees prèvies. Volia que el públic compartís temps amb els personatges i els sentís propers”, explica.

Orr va rodar sol, amb la seva càmera, un retrat de proximitat. Per a aquest projecte personalíssim va fer servir un temps comprat gràcies a les feines fetes en altres pel·lícules o en l’àmbit publicitari. Domina una actitud de fes-ho tu mateix amb ressons del hip-hop (“El meu pensament polític ve d’aquest estil”, destaca el director). I l’espectador pot conèixer els personatges sense veus en off ni artificis narratius que dirigeixin la seva atenció.

El resultat incorpora unes quantes contradiccions. En David trenca amb la definició convencional del bon pare, aquell que sap conciliar la vida laboral amb la personal, perquè ha renunciat al treball assalariat. El realitzador valora les capacitats educadores del seu amic, però és conscient que se’l pot considerar un Peter Pan: “Ell ensenya autonomia als seus nens, i ho fa molt bé, tot i que no disposa de tota l’autonomia que se li pressuposa a un adult”, concedeix. Mentre la germana d’en David manté una feina remunerada, ell es queda a casa fent música, cuida els nens... però continua sent “el fill de la seva mare, que cuina i renta la roba”. “Ell i la seva germana han evolucionat, però mantenen vestigis d’aquesta tradició sexista. Són realitats de la societat que s’han de seguir treballant”, sosté el director.