Crítica de cinema
Cultura Cinema 18/01/2018

'120 pulsaciones por minuto', una generació marcada pel VIH

Gerard Casau
1 min

120 pulsaciones por minuto comença definint el seu escenari principal: una aula on es reuneix la facció parisenca d’ACT UP, associació internacional que als anys 80 i 90 va batallar per posar el virus de la sida al centre d’una agenda social que preferia mirar cap a una altra banda. En aquesta reunió s’anuncia gairebé de passada la mort d’un dels militants més veterans del grup, que queda instal·lada en el substrat del relat per tornar a emergir cap al final, quan se’ns mostra l’agonia d’un altre jove, el mateix que durant el metratge hem conegut com a motor de vida.

Però l’aparent circularitat de la història és un miratge, ja que Robin Campillo evita confondre la desaparició de l’individu amb el final de la lluita col·lectiva. Això proporciona a la pel·lícula una força radicalment antimelodramàtica, sense caure en el distanciament clínic. Al contrari: Campillo fa que la ficció es mogui a través de convulsions, passant dels debats on es teoritza sobre les accions que vol dur a terme ACT UP a les protestes i manifestacions climàtiques, i també als moments d’intimitat i hedonisme d’una generació convertida per força en agent polític. D’aquesta manera, 120 pulsaciones por minuto acaba posseint una aura d’hiperrealitat augmentada, en la qual fins i tot veiem les partícules que floten a la pista de ball, marcant la distància invisible entre dos cossos.

stats