Borja Cobeaga i Diego San José coneixen bé allò que no hi ha res més perillós que el riure, tal com assenyalava Umberto Eco. Al pensador italià, un dels semiòlegs de referència, li hauria agradat Fe de etarras, un treball que, com gairebé tota la filmografia sobre ETA signada per la parella de guionistes, reflexiona sobre el valor i la devaluació dels símbols polítics i que, piruetes de l’agenda política, arriba en el millor (o potser pitjor) moment d’exaltació patriòtica en molt de temps. Fe de etarras, però, s’allunya bastant de la que segurament és la proposta més subtil sobre la banda terrorista que s’ha fet en anys, Negociador, un llargmetratge que articulava amb elegància la perplexitat d’una societat esgotada de tanta violència i a les portes del canvi. L’estratègia de Cobeaga i San José aquí es diametralment contrària, perquè a Fe de etarras només pretenen ridiculitzar el deliri de les posicions frontals amb un tipus d’humor per a tots els públics. Hi ha gags de somriure congelat, però el film sobretot desplega acudits sobre el xoc cultural que viuen els protagonistes, quatre membres d’ETA amagats en un pis franc en una ciutat de províncies. La metàfora -la banda terrorista consumint-se en el buit- és d’una finesa meravellosa i, per això, és una llàstima que la pel·lícula transiti per uns camins humorístics tan grossos.
