'En la playa sola de noche', la soledat que acompanya tota separació

Quin és el misteri que volen desxifrar els directors quan filmen el rostre de la dona que estimen en la penombra d'una sala de cinema? Si Jean-Luc Godard va enregistrar l'Anna Karina observant, colpida, 'La passió de Joana d'Arc', de Dreyer, el sud-coreà Hong Sang-soo es recrea en l'inici del segon tram d''En la playa sola de noche' en la cara de Kim Min-hee veient una pel·lícula que mai sabrem quina és amb certesa. Quan el film acaba –i també aquest retrat d'una feminitat abstreta en la intimitat de la pantalla–, els llums s'encenen, ella surt i continua un altre cop el llargmetratge. O potser en comença un de nou, un que ens mostra una dona cansada de la distància d'un amor no correspost.

Com és habitual en la praxi de Hong Sang-soo, 'En la playa sola de noche' és un treball fragmentat, perquè el cinema, com la vida, malgrat l'aparença de continuïtat, és al final una suma (o resta) de decisions i experiències, de plans seqüència i preses fixes. El que allunya precisament aquest nou llargmetratge de les derives autoficcionals banyades en 'soju' (licor típic de Corea del Sud i secundari constant en els films de Sang-soo) és que aquí el cineasta ja no fa circumloquis entorn de les inseguretats de la seva vida creativa i errant, sinó que la veu protagonista és la de Kim Min-hee, la dona de qui s'ha enamorat i de qui ha parlat, de manera més o menys velada, en les seves tres últimes pel·lícules.

Òbviament, entre cada un dels tres exercicis hi ha diversos graus d'exposició, i sens dubte 'En la playa sola de noche' apareix com el més transparent de tots en relació a aquest 'amor fou' entre cineasta i actriu. En el primer episodi del film, Kim Min-hee ha marxat a Hamburg esperant que l'home que estima, un cineasta famós, deixi la seva esposa, i que tot Seül s'oblidi que s'ha enamorat d'un home casat. "Vull viure una vida que sigui plena per a mi […]. Viure a la meva manera", diu l'actriu a una amiga. En el segon tram, ella ja ha tornat a Corea del Sud, però encara no s'ha enfrontat a la idea de viure de manera plena. En aquest context, 'En la playa sola de noche' és un altre film sobre les transicions –un dels motius narratius que domina millor el sud-coreà–, però a diferència dels anteriors és una pel·lícula que ja no emprèn més fugides –un altre element característic del cineasta–, perquè vol insistir en la soledat que acompanya tota separació. Potser la figura vestida de negre, enigmàtica i onírica, que irromp en els dos episodis de la pel·lícula és la personificació d'aquest sentiment: primer rapta l'actriu enmig de la platja, i després la veiem netejant uns finestrals des d'on es pot contemplar el mar i un dia lluminós, una imatge cristal·lina d'un possible horitzó vital.