En una de les escenes d'aquesta escrupolosa adaptació d'A la platja de Chesil, Florence i Edward, la jove parella protagonista, tenen una cita en un cinema en el qual estan projectant Un gust de mel. La referència fílmica, present ja en l’enlluernadora novel·la del britànic Ian McEwan, actua en un doble sentit: d'una banda, serveix d'ancoratge temporal i espacial per a una història que es desenvolupa, com el film de Tony Richardson, a l’Anglaterra dels seixanta; de l'altra, genera connexions entre Edward i els protagonistes habituals del Free Cinema: personatges masculins, de classe obrera, que s'obren pas a cops de puny. Joves irats amb un flanc feble: el seu orgull ferit, destil·lació d’una concepció tradicional, equivocada, de la masculinitat.
La referència a aquest moviment del cinema modern i a les ruptures que va instaurar no va més enllà. En la playa de Chesil és una acadèmica adaptació de la novel·la de McEwan, una concisa joia literària que parlava de la pressió que aquest orgull masculí, però també l'entorn social i familiar, l'educació sexista o la hipocresia puritana, podia exercir sobre allò tan pur i delicat com el primer amor, fins a aconseguir asfixiar-lo. I com el seu record podia assetjar, com un fantasma del passat, els supervivents del naufragi. Florence i Edward s'estimen i acaben de casar-se. Ella prové d'una família benestant, ell d'un entorn de classe treballadora. És la seva nit de noces, en un petit hotel de platja, però res està sortint com s’imaginaven; la vergonya i la humiliació aviat donaran pas a la ràbia i la tragèdia.
L’opera prima de Dominic Cooke sembla assumir, des del principi, la superioritat aclaparadora de l'original literari. El film és, per tant, poc més que una respectuosa i polida translació cal·ligràfica de la novel·la de McEwan: hi trobem la platja de còdols, l'habitació d'hotel passada de moda, el vestit blau de la Florence i els flashbacks que, ordenadament, narren el passat dels protagonistes. És una sensible i esforçada adaptació que no aconsegueix traspassar, però, l'epidermis del text i traslladar a la pantalla el convuls terratrèmol emocional que travessa l'interior de la Florence i l’Edward. Cooke s'allunya de la novel·la en el moment menys indicat. En el tram final, McEwan es reservava un cop d'efecte genial: en una obra estructurada a partir de flashbacks, introduïa un concís flashforward que revelava la vida futura d'Edward. El resultat era apocalíptic: la revelació que el nostre destí està implacablement marcat pels actes del passat. El film decideix suavitzar aquesta desolació incloent una escena final que converteix l'elegia –el cant fúnebre per a tota una generació, la del mateix McEwan– en melodrama de sobretaula.
