La pell freda

101 MIN. España (2017)

La pell freda

Direcció: Xavier Gens

Guió: Eron Sheean, Jesús Olmo

Amb: David Oakes, Ray Stevenson, Aura Garrido, John Benfield, Iván González, Ben Temple

Crítica de cinema
Eulàlia Iglesias

‘La pell freda’, ¿una oportunitat perduda?

El projecte d’adaptació de La pell freda es remunta com a mínim a l’any 2007, quan la productora Kanzaman va adquirir els drets de la novel·la d’Albert Sánchez Piñol. Durant aquests més de deu anys hi hagut temps perquè s’especulés amb diferents noms a l’hora de dur-la a terme, des de David Slade, responsable de títols com Hard candy o La saga Crepuscle: Eclipsi, fins als germans Pastor. Finalment va ser el francès Xavier Gens, director de Frontière(s) i Hitman, qui va fitxar pel projecte. L’obra de Sánchez Piñol, centrada en les desventures d’un antic combatent de l’IRA que accepta el càrrec d’oficial atmosfèric en una illa perduda al llindar de l’Antàrtida, concentrava elements propis de la literatura d’aventures i de terror identificables per als lectors d’arreu i alhora donava volada internacional a la rica però menystinguda tradició del fantàstic a la literatura catalana. Però les tribulacions del projecte i la seva estrena tardana reflecteixen certa sensació d’oportunitat perduda pel que fa a La pell freda cinematogràfica.

Xavier Gens ha optat per ser força fidel al text original. En col·laboració amb el guionista Jesús Olmo, ha depurat la informació lligada als respectius passats dels dos protagonistes masculins, l’irlandès sense nom a qui encarna David Oakes i Batís Caffó, rebatejat al film com a Gruner, a qui dona vida Ray Stevenson. Aquesta mancança no afecta gaire la pel·lícula. En canvi, sí que ho fa l’elisió de la relació sexual entre el protagonista i l’Aneris, el personatge femení en disputa entre els dos homes. Al cap i a la fi, la granotota esdevé aquell oasi que transforma el vincle de l’irlandès amb el seu entorn. L’equip de producció s’ha esforçat de valent per convertir la gran Aura Garrido en l’Aneris. El personatge resulta creïble però no desprèn aquella textura inquietant que es transmet a la novel·la i li acaba donant títol.

La construcció visual d’aquest espai alhora claustrofòbic i fantàstic que és l’illa se sosté sobretot en l’atractiu salvatge de les localitzacions de Lanzarote i Islàndia, i en la bona feina de recreació del far que va firmar el mestre Gil Parrondo. Tanmateix, a tot plegat li falta la cohesió d’un univers amb segell propi que hauria d’oferir un bon director. Alliberat dels trets més antropològics, històrics i sensuals de la novel·la, Gens s’ha centrat en l’acció. La pell freda cinematogràfica avança a través de l’escalda del conflicte entre els dos homes, tant la personal com la que mantenen contra aquell enemic exterior que representa l’espècie híbrida assaltant del far. L’adaptació de la novel·la de Sánchez Piñol resulta, per tant, un film eficaç i prou convinent en el vessant visual i narratiu, però també una obra en excés freda i funcional.