Crítica de cinema
Cultura Cinema 29/06/2017

'La película de nuestra vida' o com llançar els records a l'aire

Paula Arantzazu Ruiz
1 min

Cada cop que arriba la tardor ens preguntem què en quedarà, de l’estiu que acaba de passar, com si cantussegéssim una versió ad hoc del clàssic del Charles Trenet acompanyant la inevitable costa de setembre. Què en serà dels riures, dels dinars amb els amics, de les migdiades i dels bons moments amb la família ara que tornem a les obligacions i la rutina? A La película de nuestra vida, Enrique Baró vol recuperar totes aquestes emocions del dolce far niente estiuenc i donar-los una nova vida que vagi més enllà de la nostàlgia i de la malenconia, i obrir, així doncs, una capsa de Pandora en forma d’àlbum familiar d’on brolla el torrent de la seva memòria.

En realitat, el que obre Baró al film és la porta de la casa de vacances, on es reuneixen davant la càmera tres generacions d’homes d’una mateixa família, entre el passat i el present, amb molt a dir i explicant molt poc. Per als escèptics i per als que estiguin farts de veure imatges clon dels amics i familiars a les xarxes socials, cal avançar que La película de nuestra vida fuig del concepte àlbum de postals 2.0 tan suat avui dia, perquè Baró, per fortuna, no pretén embalsamar els records ni homogeneïtzar-los, sinó llançar-los a l’aire i veure què en surt, de l’experiment. El resultat és iconoclasta i estimulant: un collage de formats, estratègies i narratives que subratlla el caràcter festiu de la proposta i insisteix, d’altra banda, en el fet que recordar és un acte viu, un fenomen tan anàrquic en la forma com colpidor en el fons.

stats