El bon ofici de Toni Servillo no salva ‘La chica en la niebla’

Aquesta pel·lícula italiana em recorda tant El guardián invisible! Comparteixen gènere, clima, to i intencions. Donato Carrisi adapta la seva pròpia novel·la: la trama criminal en què un detectiu investiga la desaparició d’una adolescent en un poble deixat de la mà de déu, amb el silenci familiar i veïnal i la connivència d’una praxi periodística viciada. La personalitat dels dos films és molt similar, atmosfera fosca i malsana, sospitosos telegrafiats des del minut u, equívocs i trampes per perfilar una suposada angoixa existencial en el traç psicològic dels personatges...

Al principi l’invent funciona més o menys bé, amb certa grapa i correcta dosificació dels elements del gènere, però en travessar l’equador del metratge comencen a aparèixer incongruències, traç gruixut, ampul·lositat i un embolica que fa fort que no va ni amb rodes. El personatge de Jean Reno és un autèntic disbarat i el bon ofici de Servillo no és suficient per sostenir una bastida corcada.

Resulta especialment grollera la denúncia del periodisme morbós i l’espectacle caspós que porta adherit. Recargolada i insubstancial, acaba resultant una mica ridícula. És un cine fast food amb un embolcall suposadament exquisit que no passa de discreta sèrie B del qual t’oblides en el precís moment que poses els peus fora de la sala de cinema.