Casi 40

87 MIN. Espanya (2018)

Casi 40

Direcció: David Trueba

Guió: David Trueba

Amb: Lucía Jiménez, Fernando Ramallo, Carolina África i Vito Sanz

Critica de cinema
Gerard Casau

La nuesa emocional de 'Casi 40'

David Trueba ha fet gairebé sempre pel·lícules parlades, buscant que el públic es quedi amb reflexions i rèpliques expressades pels personatges, com qui subratlla la frase memorable d'un llibre. Això provoca una paradoxa: en els films del director (i escriptor) madrileny, el guió és l'element més visible en pantalla; un recordatori constant de la ficció que passa per davant dels ulls, però que troba la seva porta d'entrada en l'orella.

Tot i aquesta filiació per la retòrica, només La silla de Fernando, documental-conversa amb Fernando Fernán Gómez codirigit amb Luis Alegre, i la sortida per la tangent low costMonólogos de Montaigne por Ramon Fontserè, havien acostat Trueba a allò que podríem anomenar posada en escena de la paraula: limitant les propostes a plans tancats en el rostre dels actors, l'oralitat es fa també gest, i mirada. Des d'una perspectiva diferent, Casi 40 també s'encamina en aquesta direcció, ja que en el film importa tant el fil conductor escrit pel cineasta com la història que expliquen els cossos i les expressions de Lucía Jiménez i Fernando Ramallo, que es retroben amb Trueba més de dues dècades després de La buena vida.

Seqüela espiritual

En un sentit estricte, Casi 40 no és una seqüela de l'opera prima de David Trueba, però és difícil no percebre-la com un segon (i tardà) capítol d'aquell film sobre el sentiment agredolç inherent al pas de l'adolescència a la vida adulta. Per buscar un referent estimat pel director, és com si François Truffaut hagués perdut de vista Jean-Pierre Léaud/Antoine Doinel durant vint anys, i en retrobar-lo ja no recordés el seu nom, però identifiqués a l'instant la seva mirada. Per això, ara Ramallo ja no és Tristán, sinó un Ell que representa tots aquells que han madurat en la inestabilitat de la crisi econòmica, buscant-se la vida on fos, en un procés constant d'errors i intents, com el d'organitzar-li una gira per llibreries i centres culturals a Ella (Jiménez), amiga i primer amor, cantant d'èxit moderat retirada prematurament.

Pot costar una mica acostumar les orelles a uns diàlegs que han saltat del paper a la boca dels actors sense trobar la sonoritat que amagui el seu artifici, però això queda compensat per la melancolia tranquil·la que irradien els personatges, i pel respecte amb què s'escolten; especialment durant les actuacions musicals (la majoria, filmades en un únic pla) i en el monòleg confessional de Jiménez, on es descobreix la nuesa emocional d'aquesta road movie de províncies, amb la qual l'autor de Vivir es fácil con los ojos cerrados revisa els fonaments del seu cinema i, de passada, ensenya al seu nebot Jonás l'escenari en què podrien trobar-se les criatures de Los ilusos i La reconquista d'aquí deu anys.