Crítica de cinema
Maria Adell Carmona

La novel·la de Julian Barnes 'El sentido de un final', feta pel·lícula

"Vivim amb suposicions fàcils. Per exemple, que la memòria és igual a successos més temps. Però el temps no actua com un fixador, sinó més aviat com un dissolvent". A El sentido de un final, la breu i excel·lent novel·la de Julian Barnes, el record és només allò que volem creure que va passar. Tony Webster és un home corrent a qui una persona del seu passat li deixa en testament un objecte que, a la manera de la magdalena proustiana, desencadenarà un torrent de dolorosos records...¿o no són tals? El llibre de Barnes forma un tàndem perfecte amb Chesil beach, d'Ian McEwan. Tots dos autors retraten amb aflicció una generació, la seva, marcada per la repressió sexual i el conformisme. I sobre les dues obres s’estén, com un espès mantell de boira, la malenconia de les oportunitats perdudes i les vides desaprofitades.

Ritesh Batra, director de l'optimista The lunchbox, intenta ser fidel a la novel·la alhora que llima les seves arestes, que és el mateix que intentar transformar una tassa de te amarg en un refresc ensucrat. El film esquiva la idea, present en el llibre, del passat com a generador de culpa i de la memòria selectiva com a mètode per eludir responsabilitats, i la substitueix per una història de redempció personal que inclou moments còmics i reconciliacions familiars. Una estratègia que no encaixa amb una obra que es tanca amb la paraula desassossec.