Un noi desemparat, un país a la deriva

Un noi orfe surt a buscar l’única família que coneix, la seva tia, amb la companyia del cavall que dona títol al film: Lean on Pete. El que podria haver sigut un melodrama de família i animalons simpàtics de la Disney es converteix en una cosa força diferent en mans d’Andrew Haigh. L’autor de Weekend i 45 anys parteix d’una novel·la del músic i escriptor Willy Vlautin per proposar un drama en forma de road movie sobre passats millors, futurs incerts i recels envers les institucions. El seu protagonista, Charley, transita d’una Amèrica dura, de precarietat i barris residencials en decadència, cap a una Amèrica decididament marginal.

“El que em va atreure del llibre va ser en Charley. Tots els humans compartim la seva necessitat de trobar seguretat, amor i afecte. Sentim aquesta necessitat fins i tot quan, com ell, som massa joves per haver après a viure la nostra vida”, explica Haigh. L’ambientació social, però, també li interessava: “Hi ha molta gent que tenia una bona situació econòmica i l’ha perdut, a l’Anglaterra industrial, als Estats Units... Molts s’han quedat enrere i això alimenta el descontentament. A la zona on vam rodar la pel·lícula, la vida és molt dura i els discursos de Trump van atreure la gent”.

No hi ha espai per a les mitificacions d’una pretesa Amèrica autèntica. El personatge principal transita pel circuit d’unes curses de cavalls decadents, poblades per individus abatuts i derrotats. L’amo de Lean on Pete, interpetat per Steve Buscemi, és un supervivent rondinaire. I el mateix cavall està abocat a convertir-se en material de rebuig. Haigh creu que vivim en un món “on tot es mitifica i això ens impedeix veure les veritats”. “Les pel·lícules creen mites amb els hipòdroms o les apostes, i jo volia mirar què hi havia darrera de l’aparença”, afirma el director britànic.

El director de Weekend tendeix a enquadrar els personatges, també en les situacions de més alt voltatge emocional, des d’una certa distància. “Per al meu gust, moltes pel·lícules fan servir massa primers plans. És com empènyer el públic”, opina. Les eleccions de Haigh poden dificultar la connexió entre audiència i personatge, però també conjuren el perill del sentimentalisme: “Crec que així el públic pot identificar-se amb en Charley més profundament, encara que li suposi un cert esforç aconseguir-ho”. Per al director britànic, el procés s’assembla al de la vida real. “Quan coneixes algú, no ho fas immediatament. Ni tampoc pots saber exactament què pensa. Al cinema, els pensaments es poden transmetre a través de la música i altres recursos una mica manipuladors que no m’interessen gaire”, confessa Haigh.

A Lean on Pete, l’empatia amb el personatge no passa per l’acceptació acrítica dels seus actes. “Parlo d’un noi que s’enfronta a unes circumstàncies difícils, s’endureix i fa servir la violència. S’ha d’entendre què l’ha empès a comportar-se així, però també deixo clar que és tràgic i afectarà tota la seva vida”, explica l’autor. El seu film aborda algunes realitats dures, però no busca deixar el públic desolat. Obre algunes portes al futur... des de l’acceptació del que ha passat: “En Charley haurà d’assimilar moltes vivències, la violència que ha exercit. I busco que el públic surti de la sala enduent-se també un cert pes. No intento fer plorar, però sí que voldria que la melangia i la tristesa t’arribessin a l’estómac”.