‘La noche devora el mundo’: preferir la companyia d’un zombi
El matí després d’una nit de festa sempre causa un cert vertigen. Però ni tan sols la pitjor de les ressaques hauria pogut preparar el Sam per al que es troba després d’haver-se quedat adormit en una habitació de casa la seva ex-xicota, on havia anat a recollir uns objectes personals en el pitjor moment possible: el pis està destrossat, les parets, esquitxades de sang, i la resta de la humanitat, convertida en zombis (o infectats) famolencs. Atrinxerat a la finca, al Sam no li cal gaire estona per comprendre que està sol en un món de morts vivents on ell és la raresa; la mateixa conclusió a la qual el protagonista de Soc llegenda (Richard Matheson, 1954) trigava un centenar llarg de pàgines a arribar.
L’esportivitat amb la qual el protagonista de La noche devora el mundo accepta l’Apocalipsi ens diu molt de la manera que té aquesta adaptació de la novel·la del mateix títol de Pit Agarmen d’acostar-se al fantàstic. Les bases del gènere són clares per a tothom –dins i fora de la ficció– i no cal perdre temps amb explicacions ni fonaments mitològics. Això fa possible anar directament al punt que interessa al director Dominique Rocher: allà on s’acaben l’acció i l’adrenalina i comença el tedi del supervivent que no té res a fer ni a esperar, fins al punt de preferir la companyia d’un zombi (amb les expressives faccions de Denis Lavant) a la soledat que marca la seva rutina.
