CINEMA
XAVI SÁNCHEZ PONS

Les netes de les bruixes que mai van poder cremar

Al segle XXI les fetilleres s’han convertit metafòricament en heroïnes que aconsegueixen alliberar-se gràcies a la màgia negra. Revisem l’evolució d’aquestes enigmàtiques figures en clau cultural i feminista

Les netes de les bruixes que mai van poder cremar / DIAMOND FILMS Zoom

Escombres voladores, maleficis, barrets punxeguts, berrugues impossibles, gripaus i colobres... Les bruixes i la bruixeria van ser populars abans que existís el concepte de cultura de masses. El 1922 Europa es va trasbalsar amb Häxan. La bruixeria a través dels temps, una pel·lícula muda que prenia la forma d’un fals documental per traduir en imatges les pàgines d’ El martell de les bruixes, l’eina creada per l’Església catòlica al segle XV per manipular els processaments per bruixeria que, ja des del seu títol, posaven les dones en el punt de mira. A Häxan hi havia un munt de tòpics que després hem vist al cinema i a la literatura: els aquelarres i les reunions amb dimonis al bosc, les ancianes fetilleres que fan ungüents o les tortures de la Inquisició. El film de Benjamin Christensen va ser precedit un any abans per The witch-cult in Western Europe, un estudi antropològic escrit per Margaret Murray que va donar per certes un grapat de creences i supersticions extretes del folklore que no van ser desmentides pels historiadors fins als anys seixanta.

Durant el segle XX la figura de la bruixa va ser molt llaminera per a la ficció, que s’ha aproximat al seu imaginari de manera molt diversa. Hollywood i la televisió nord-americana, per exemple, la van acostar a un públic infantil i a un àmbit costumista i conservador: els films de dibuixos de Disney, títols com Em vaig casar amb una bruixa i Em vaig enamorar d’una bruixa o la sèrie dels anys seixanta Embruixada, uns models que avui encara es copien. L’altra cara de la moneda la trobem a Les bruixes de Salem , l’obra de teatre progressista d’Arthur Miller que feia servir els processaments per bruixeria del segle XVII a Salem per denunciar el maccarthisme que s’estenia pels Estats Units dels anys cinquanta. Miller va saber explotar la força al·legòrica de la caça de bruixes (una psicosi col·lectiva ben real, gens sobrenatural), i va ser un dels primers en polititzar-ho. Als seixanta, amb l’arribada de la segona onada del feminisme i els moviments dels drets civils, van sorgir els primers intents d’equiparar el mite de la bruixa amb el concepte de l’empoderament femení: dones practicant la nigromància per alliberar-se de les cadenes i per lluitar contra el patriarcat. Pel·lícules de culte com Season of the witch (1972) i The witch who came from the sea (1976) es van atrevir a fer-ho, però no van aconseguir gaire repercussió mediàtica. El nou mil·lenni ha portat una feliç visibilització del moviment feminista al mainstream, i el fenomen de convertir metafòricament les bruixes en heroïnes que aconsegueixen alliberar-se gràcies a la màgia negra s’ha estès en la cultura pop. De fet, un dels eslògans feministes més cridats i vistos actualment en samarretes i pancartes és “Som les netes de les bruixes que mai vau poder cremar”.

Netflix ha apostat fort aquest 2018 per Las escalofriantes aventuras de Sabrina, una sèrie extraordinària basada en un còmic recent que actualitzava el món de la bruixa adolescent més famosa de la història. La nova Sabrina vol ser independent, vol instaurar un nou ordre a la comunitat de bruixes a la qual pertany (dominada per un ésser masculí) i no vol subjugar-se a cap autoritat, humana o diabòlica. Estrenada fa unes setmanes, el remake de Suspiria també presenta una protagonista empoderada que vol canviar el règim totalitari que domina un aquelarre de bruixes berlinès. Per a l’articulista i escriptora Grace Morales, l’ús de la bruixa com a símbol feminista ve de lluny. “És un recurs del feminisme des del seu naixement. Al segle XIX ja hi havia llibres escrits per sufragistes sobre les dones que van ser condemnades per practicar bruixeria. Aquesta persecució era interpretada com a resultat de la por i el desig del control patriarcal. Suposava un gran risc que aquestes dones tinguessin coneixements i els apliquessin en la comunitat, perquè així adquirien un poder que no els corresponia pel seu gènere. La idea de la bruixa va ser reinterpretada, va passar de ser el personatge que el folklore havia venut com a outsider i una amenaça (especialment en el terreny sexual) a l’oficiant d’un coneixement alternatiu, una persona independent de les regles religioses i després també de tot el sistema”. Ara bé, hi ha corrents del feminisme que no veuen amb bons ulls aquest ús. “Algunes feministes han rebutjat utilitzar aquesta visió de les fetilleres de l’edat moderna com una espècie de mite fundacional del feminisme, perquè creuen que desvirtua la història, victimitza les dones i se separa dels problemes principals, que són econòmics i polítics”, explica Morales. Pilar Pedraza, una de les assagistes i novel·listes de fantàstic i de terror més premiades del país i la Shirley Jackson valenciana, tampoc ho veu clar. “Em sembla una bajanada, encara que jo mateixa sigui feminista en el vessant socialista. L’alliberament femení ha vingut sempre del treball, de la cultura i de l’activisme, no de la foguera. La bruixeria empoderadora és un tòpic perillós i buit, i, fet i fet, masclista”.

Tornant a l’audiovisual, Anna Bogutskaya, barcelonina establerta a Londres des de fa cinc anys i una de les mares de The Final Girls, un col·lectiu que explora les interseccions entre el cinema de terror i el feminisme, confirma la renovació que estan vivint les bruixes al setè art i a la televisió. “La bruixa, per a mi, és una de les icones més interessants, perquè és un dels pocs exemples d’un poder femení, i no n’hi ha tants, de símbols com aquests. És una figura inherentment femenina que simbolitza poder, tant positiu com maquiavèl·lic”, explica. “En els últims anys, fins i tot en pel·lícules mainstream com Malèfica (2014), s’ha reexplorat la figura de la bruixa. Un dels films que ho fan i que posseeixen un text cinematogràfic feminista és The love witch (2016) d’Anna Biller. L’obra de Biller té un humor molt polític”.

Les bruixes en la història

Tota la mitologia i el poder simbòlic que actualment envolta les bruixes té una base real. Tanmateix, no respon a fets sobrenaturals o a dones que s’avancessin al seu temps. Pau Castell Granados, professor d’història de la Universitat de Barcelona i autor d’una tesi premiada sobre la caça de bruixes a Catalunya, fa un breu resum del context històric. “Les denúncies per bruixeria eren una arma i funcionaven com un catalitzador de les tensions socials de l’època. Moltes dones van ser acusades; a Catalunya el percentatge va ser d’un 90% del total de casos, perquè eren un col·lectiu feble, com va passar abans amb els jueus o els leprosos. El terme bruixa era utilitzat com un insult, estava relacionat amb l’ús de metzines, amb l’infanticidi o amb ser la responsable de les males collites. És en aquesta cerca de culpables ficticis on trobem la caça. Els aquelarres no van existir mai i això ho fa tot més terrible. Buscaven un fantasma”. “Hi ha la idea de veure aquestes dones, que sí que van ser perseguides i jutjades, com persones enfrontades al poder i al patriarcat, dones amb savieses ancestrals i gairebé protofeministes. Això entra dins de reivindicacions i debats molt actuals i potents, però té poc a veure amb la realitat històrica”, afegeix Granados.

Fins aquí hem parlat de les bruixes en la cultura pop i de quina va ser la seva veritable història. Ara bé, què significa exercir de bruixa el 2018? Lídia Chalaux, professora de xamanisme i bruixeria tradicional a l’Escola Mariló Casals, ens en fa cinc cèntims. “Es tracta d’exercir de mediadora entre el món invisible i el visible, tenir un peu a cada banda i viure una transformació interna. Honorar les arrels animistes, reconèixer que totes les coses tenen ànima i consciència i descobrir que tot està interconnectat. I respectar la natura”, explica. u