REPORTATGE
IGNASI FRANCH

Els nazis més extravagants de la cultura pop

Centenars de novel·les, films i còmics han tractat l’enemic nacionalsocialista en clau esperpèntica: de zombis nazis a exilis hitlerians a l’espai. Aquests tipus d’apropiacions lúdiques de drames històrics formen part de la cultura friqui, però han existit des de la Segona Guerra Mundial

Els nazis més extravagants de la cultura pop / DEAPLANETA Zoom

Recentment ha saltat la polèmica per una desconcertant (i ràpidament cancel·lada) campanya publicitària de Cuétara: en associació amb la web de contingut en xarxes Cabroworld - Cabronazi, l’empresa posava a la capsa d’uns cereals un ninot amb uniforme nazi de color rosa. ¿El nacionalsocialisme pot servir per vendre cereals? Algunes vegades la història real es converteix en un reclam provocador. O en un contenidor de motius estètics i narratius que poden ser emprats i deformats per part de la cultura popular. En els últims anys s’han publicat còmics de vampirs en la Segona Guerra Mundial ( Yo soy Legión ) o hem pogut veure films sobre zombis nacionalsocialistes o enclavaments nazis a la Lluna. Fins i tot hem pogut llegir sobre un Hitler reaparegut a l’Alemanya contemporània a la novel·la (i pel·lícula) Ha tornat.

Les mirades al nazisme en clau extravagant i lúdica poden interpretar-se com un gest d’insensibilitat i incosciència, com un allunyament excessiu del passat històric real, dels milions de morts que va comportar. Amb tot, l’enemic hitlerià va convertir-se en un motiu més de l’entreteniment pulp quan el Tercer Reich estava causant estralls al món. Els superherois es van apuntar ràpidament a la lluita d’idees i el xoc de propagandes: l’any 1941 el Capità Amèrica va debutar donant un cop de puny al mateix Adolf Hitler. Aquest gest va resultar polèmic a uns Estats Units encara dividits sobre la necessitat d’intervenir en la Segona Guerra Mundial.

Els atacs japonesos a Pearl Harbor van canviar les coses. En pocs mesos, la indústria de l’entreteniment va produir centenars d’obres que atacaven els feixismes i mostraven suport a les resistències d’arreu del món. A Hollywood, aquesta onada antinazi no només prenia la forma de ficció bèl·lica o de drama propagandístic ( Casablanca ), sinó que també arribava a les comèdies, els musicals i les pel·lícules de detectius (als films de l’època, Sherlock Holmes va traslladar-se al present per empaitar espies alemanys). El cinema orientat al públic juvenil no va ser una excepció: la família selvàtica de Tarzan, inclòs el nen Boy i la mona Cheetah, va disparar contra soldats alemanys. Als còmics, Batman també lluitava contra el Tercer Reich i fins i tot descobria una base secreta... a l’Atlàntida!

Amb el pas del temps, la figura del nazi es va assentar com la branca principal de la fascinació perdurable cap a la Segona Guerra Mundial. Un símbol de la maldat humana més extrema es va convertir en l’antagonista per defecte a tota mena de ficcions. En alguns casos, els resultats eren xocants i extrems. Un escriptor madrileny, Enrique Sánchez Pascual, va publicar llibres de tortures i violacions en camps de concentració, com Las hienas de Ravensbrück. Pot sorprendre que un antic soldat republicà represaliat pel franquisme signés aquests títols, però un supervivent d’Auschwitz -Ka-Tsetnik 135633, pseudònim de Yehiel De-Nur- va escriure House of dolls, una novel·la sobre esclavatges sexuals i tota mena d’abusos i venjances en un centre d’extermini.

L’èxit de House of dolls va generar una tètrica moda literària de nazisploitation. La indústria audiovisual va prendre nota del model i va filmar unes quantes pel·lícules, sensacionalistes i presumptament eròtiques: es partia del cinema de presons femenines i les seves tèrboles escenes de domini dels cossos de dones, i s’hi incorporava la imatgeria nacionalsocialista. L’antigament feixista cinematografia italiana va insistir en la producció de films com SS experiment camp, que van conèixer una variant autoral i ferotge amb Salò o els 120 dies de Sodoma, de Pier Paolo Pasolini. Saló Kitty, per la seva banda, es va convertir en un èxit del cinema (eròtic?) amb la seva barreja de dones despullades i esvàstiques.

Fantasies de pervivència i exili

Des d’un primer moment, els creadors de ciència-ficció van concebre ficcions de fantasiosos exilis hitlerians i també d’històries alternatives de victòria nazi. Ja l’any 1947, l’escriptor Robert A. Heinlein (Tropes de l’espai ) va publicar una novel·la juvenil que tractava de nazis a la Lluna. Als anys 60, l’influent Philip K. Dick va publicar El hombre en el castillo, una novel·la (recentment adaptada per a la televisió) que explora una línia temporal en què l’Eix ha guanyat la Segona Guerra Mundial. El sueño de hierro, del controvertit escriptor Norman Spinrad, incloïa una ficció pulp signada per un Hitler dedicat a escriure sci-fi en una realitat paral·lela. Des d’Alemanya, el crític literari Otto Basil va escriure una altra ucronia, Si el Führer lo supiera, que tracta de l’ensorrament d’un Reich incapaç d’administrar el seu domini planetari.

Potser la gran introducció al mainstream de les fantasies de pervivència del Tercer Reich va arribar amb Els nens del Brasil, un bestseller literari d’Ira Levin ( La llavor del diable ) en què uns fugitius del nazisme reparteixen clons de Hitler pel món. Poc després de l’estrena de la corresponent adaptació fílmica, que va tenir lloc l’any 1976, es difondria un petit clàssic de la sèrie B, Shock waves, sobre un científic que ha creat un exèrcit de zombis hitlerians. En aquesta mateixa línia, l’auge del vídeo domèstic dels anys 80 va impulsar les productores de cinema independent a cridar l’atenció amb idees estridents. Zone troopers, per exemple, explicava la història d’uns soldats aliats que combatien l’enemic germànic amb l’ajut d’extraterrestres durant la Segona Guerra Mundial. Els surfistes nazis han de morir va ser una història de venjança i bandes en clau extravagantment postapocalíptica: després d’un gran terratrèmol que destrossa Califòrnia, uns surfistes ultradretans prenen el control de les platges i cometen crims racistes. D’una manera altament pintoresca, aquest deliri sintonitzava amb l’amenaça real dels grups ultradretans.

Nazis en temps de cultura friqui

I aquí seguim, amb la fascinació cap al nazisme incrustada en un món del pop en què la cultura friqui ha esdevingut hegemònica. Tarantino va convertir les mirades pulp a la Segona Guerra Mundial en art oscaritzable mitjançant Maleïts malparits, que oferia un gir final en forma de mort del monstre hitlerià. A l’univers cinematogràfic de Marvel Studios, i més concretament a Capità Amèrica: el soldat d’hivern, una infiltració nazi explicava els excessos comesos per les agències de seguretat estatunidenques. Els vells fantasmes de la història continuen servint per explicar els problemes del present, o per imaginar altres mons. Al cap i a la fi, els enemics de la nova trilogia de Star Wars continuen recordant (per descomptat!) els nazis.

Algunes propostes decididament carnavalesques opten per estimular el visionament irònic per part de l’audiència. Nazis al centre de la Terra ens presenta un enclavament a l’Antàrtida... on no falta un Hitler robòtic que podria haver aparegut a la sèrie d’animació Futurama. El cineasta finès Timo Vuorensola ha firmat Iron sky, un díptic de ciència-ficció humorística en què el Tercer Reich ha colonitzat la Lluna. El noruec Tommy Wirkola va tractar la irrupció de soldats reanimats com a morts vivents a Zombis nazis i la seva sequela. A la nova collita del cinema fantàstic mundial recollida al Festival Internacional de Sitges hi trobem el rellançament d’una saga clàssica del low cost, Puppet master,amb titelles nazis que assassinen persones de col·lectius que van ser víctimes dels camps d’extermini. Els responsables d’aquesta pel·lícula incorporen una nota d’autoconsciència sobre la banalització de la història: la matança es desferma precisament durant una subhasta de titelles nacionalsocialistes, en què els col·leccionistes són castigats per la mateixa frivolitat de la qual podria acusar-se els responsables del film.