La mujer de la montaña

101 MIN. Islàndia (2018)

La mujer de la montaña

Direcció: Benedikt Erlingsson

Guió: Ólafur Egilsson, B. Erlingsson

Amb: Halldóra Geirharðsdóttir, Jóhann Sigurðarson, Juan Camilo Roman Estrada, Jörundur Ragnarsson

Crítica de cinema
Paula Arantzazu Ruiz

‘La mujer de la montaña’: disbauxa i ecologisme

Paisatges espectaculars i panorames humans tragicòmics: la relació entre l’home i la naturalesa és constant en el nou cinema d’Islàndia, un país que, tot i tenir una tradició fílmica molt jove, ha aconseguit despuntar en els principals festivals del món gràcies, d’altra banda, a unes ficcions gens presumptuoses i alhora molt singulars. No són pocs els cineastes islandesos amb veu pròpia, entre els quals destaca Benedikt Erlingsson, que si ja en el seu debut De cavalls i homes (2013) desplegava un humanisme generós en humor negre i postals mediambientals, amb La mujer de la montaña arrisca més proposant una comèdia esbojarrada a la recerca del gran públic amb la intenció de conscienciar del canvi climàtic.

Disbauxa i ecologisme no són termes que casin gaire bé, però Erlingsson aconsegueix maridar-los gràcies al carisma de la seva protagonista, la Halla (Halldóra Geirharðsdóttir), una vikinga feminista que, en el seu temps lliure, saboteja les instal·lacions d’una elèctrica per impedir que destrossi el territori. Amb un dinamisme mil·limètric que combina acció i running gags inesperats –un cor de músics que acompanyen les decisions de la protagonista, un jove estranger amb mala sort i altres elements–, La mujer de la montaña, en última instància, és un hàbil exercici d’activisme que, malgrat els riures, apunta un futur gens graciós.