La muerte de Stalin

108 MIN. França, Regne Unit, Bèlgica (2017)

La muerte de Stalin

Direcció: Armando Iannucci

Guió: Armando Iannucci, David Schneider, Ian Martin, Peter Fellows

Amb: Steve Buscemi, Simon Russell Beale, Jeffrey Tambor i Olga Kurylenko

Crítica de cinema
Gerard Casau

‘La muerte de Stalin’, riure’s del mort i de qui el vetlla

Per a Armando Iannucci, qualsevol persona que ocupa un càrrec de poder (o que aspira a ocupar-lo) és automàticament ridícula i susceptible de provocar vergonya aliena. A aquesta línia de pensament més aviat àcrata, el director i guionista escocès hi afegeix la seva predilecció per descriure el comportament d’un grup de persones (preferiblement, de l’entorn polític) durant la realització d’una tasca. Ara bé, la seva lent dona una imatge força diferent de la dels nobles professionals que tant estimava Howard Hawks: segons el creador de les sèries The thick of it i Veep, la feina no treu el millor de l’ésser humà, sinó que obre la porta a ensopegar una i mil vegades amb la pedra de l’estupidesa més vil.

Cadàvers polítics

Fins ara, les peces més conegudes de Iannucci paraven atenció a les caòtiques dinàmiques que es produeixen als passadissos dels actuals governs britànics i estatunidencs. A La muerte de Stalin, però, l’autor retrocedeix fins a la Unió Soviètica el 1953 per observar les activitats del Presídium durant l’agonia i les hores immediatament posteriors al decés de l’adorat/temut líder; un moment històric, no cal dir-ho, propens per les conspiracions i el verí fratricida.

La pel·lícula adapta el còmic homònim de Fabien Nury i Thierry Robin amb raonable fidelitat pel que fa a l’exposició dels fets però sense seguir la curosa planificació de les vinyetes (Iannucci prefereix la tumultuositat de la càmera en mà), i aguditzant-ne el regust càustic: es dilata el temps d’algunes seqüències per magnificar-ne l’absurd còmic (per exemple, en el moment de transportar el cos inert i pixat del dictador), els diàlegs són una escalada al cim de l’insult, i la versemblança queda dinamitada per la florida varietat d’accents anglosaxons amb què s’expressen els components de la cúpula soviètica que interpreten, entre d’altres, Steve Buscemi, Jason Isaacs i el monty python Michael Palin.

Però on La muerte de Stalinsorprèn i colpeja de veritat és en l’abordatge radical a la història a través del seu cantó més grotesc. Sabíem que Armando Iannucci és un mestre en l’art de riure’s del mort i de qui el vetlla (en aquest cas, literalment), però aquí també se’n surt quan la comèdia és extirpada del pla. No hi ha (gairebé) humor en el dol patètic amb què Andrea Riseborough interpreta Svetlana, la filla de Stalin; tampoc en els hàbits de depredador sexual del cap de seguretat Lavrenti Béria (Simon Russell Beale, impecablement maquiavèl·lic i llefiscós). Però tant l’un com l’altre són part integral d’aquesta sàtira, en què Iannucci retrata el cant del cigne de les sanguinàries purgues estalinistes, que van donar pas a una altra mena d’afusellament polític, simbòlic però igualment letal, encara vigent en l’actualitat.