Els monstres de Nacho Vigalondo

Nacho Vigalondo estrena nova pel·lícula. A Colossal desconstrueix el gènere asiàtic de criatures gegants kaiju eiga i firma una comèdia dramàtica al·lucinada sobre els monstres que tots portem dins. El director càntabre no dubta a l’hora de citar la primera referència del film: “La pel·lícula de monstres que més esmento i que va ser una inspiració per a Colossal és King Kong (1933)”. “Quan es parla de la seva plasmació del mite de La bella i la bèstia queda clar que el monstre aquí té categoria de personatge -explica-. La majoria de films de criatures gegants les tracten com fenòmens meteorològics i sense personalitat. Només destrueixen coses i es barallen amb altres bitxos de la seva alçada. Ara bé, el simi de King Kong sí que té una densitat com a personatge. És més, protagonitza el clímax emocional de la història, una cosa inèdita en el gènere. A Colossal hi ha un truc que serveix per vincular les accions de les persones i dels monstres. I així resolc el problema que els humans siguin només convidats de pedra en aquest tipus de pel·lícules”.

El director de Los cronocrímenes també està enamorat del kaiju eiga clàssic. “Si parlem de kaiju eiga em quedo amb The mysterians (1956) i Matango (1963). Són dues cintes de culte d’Ishiro Honda, un mestre del gènere i un dels meus directors de capçalera. Et diria que m’agraden totes les seves pel·lis de monstres gegants, sobretot les més rares. Aquest home era un geni. Honda barrejava terror infantil amb fatalisme destructiu. Ara és impensable veure una pel·lícula per a nens amb un monstre, bo o dolent, que es carregui tota una ciutat”. Vigalondo també escull títols moderns i es declara fan del cineasta que fa deu anys va subvertir el subgènere d’una manera genial i transgressora: Hitoshi Matsumoto i la delirant Big man Japan (2007). “Matsumoto és el meu director preferit. Big man Japan no la ubico dins del kaiju eiga perquè va més enllà del gènere. No cal dir que per a Colossal ha sigut una influència bàsica”, explica.

Part de l’acció de Colossal passa a Seül. Per això un dels monstres que hi apareixen és d’inspiració coreana. “L’aspecte de la criatura controlada per Anne Hathaway està basat en Pulgasari (1985), un kaiju molt boig que tenia una lectura política a favor del govern comunista de l’època a Corea del Nord. Ara que ho penso... ¿com hauria sigut un kaiju espanyol estrenat, per exemple, el 1965? Com seria el monstre? M’imagino una criatura que simbolitzés l’aperturisme del règim, un Benvingut, míster Marshall gegant”.

El kaiju eiga ha sigut sempre un gènere al·legòric; sobretot per parlar de la por atòmica i dels desastres naturals. Però en el nou film del creador d’ Open windows, la metàfora apunta a l’empoderament femení. D’aquí la importància de Mothra en l’existència de Colossal. “L’arna gegant és un dels pocs o l’únic monstre famós amb una identitat femenina, i planteja una mena de guerra de sexes contra Godzilla -apunta Vigalondo-. Una de les coses que més recordo de Mothra vs. Godzilla (1964) són les cançons que canten dues princeses diminutes per reclamar la presència de l’arna”. Ara Mothra ja pot presumir de la seva primera amiga: l’ alter ego monstruós de Hathaway.