'La malvada guineu ferotge', una animació depurada i expressiva

Pot sonar estrany, però tinc la sensació que Jean Rouch hauria gaudit de valent amb La malvada guineu ferotge. La nova pel·lícula de Benjamin Renner (codirigida amb Patrick Imbert) té alguna cosa del mètode preferit del gran antropòleg del cinema francès, aquell fer “com si...” a través del qual els simulacres poden acabar acostant-se a un sentiment revelador i molt proper a la veritat. De fet, la cinta comença fent explícit el seu caràcter de representació: els animals d'una granja ens donen la benvinguda al seu teatre, on ens explicaran tres històries.

En la primera, un porc patidor i un conill i un ànec més aviat destralers s'han d'encarregar de portar un nounat fins a la casa dels seus pares. A la segona, una guineu que ningú respecta dissenya un pla per robar uns ous i així poder menjar calent, però es troba amb el contratemps que, un cop trenquen la closca, els pollets el prenen per la seva mare. La tercera recupera el trio protagonista del primer segment en un entorn nadalenc, actuant com una versió 'sui generis' del Pare Noel per una sèrie d'infortunis atzarosos.

A l'univers de faules zoològiques imaginades per l'autor d'Ernest & Celestine ningú encaixa amb el rol que li atribueix l'imaginari popular: el gos guardià és un mandrós que, com Bartleby, preferiria no fer res del que li demanen; la cigonya s'inventa excuses per escapolir-se de la feina de transportar un nadó; l'ànec no sap nedar... i les bestioles més insospitades descobreixen que poden ser figures paternes més o menys competents. A través de les criatures que poblen La malvada guineu ferotge, Renner (que adapta i amplia el seu còmic homònim i l'anterior Un bébé à livrer) canalitza les sensacions de vertigen i desbordament que poden experimentar els pares i mares primerencs, deixant que la tendresa quedi implícita en el formidable continu de gags de slapstick conjurats per una animació depurada i expressiva.